Publicacions

Recull d’articles publicats: Introducció, conclusions i bibliografia.

FORMENTERA A L’ÈPOCA ROMANA.

Resum: En un intent de sistematitzar l’estudi del món romà a l’illa i la seva petjada en el territori, ens trobam un seguit d’informacions que apunten a una explotació intensiva dels recursos naturals de l’illa en època tardana. És el cas de la parcel·lació del sòl agrari, de les explotacions salineres, així com l’edificació d’una fortificació i l’existència de diverses necròpolis inventariades, algunes de les quals ja estan destruïdes. En el desenvolupament del treball, s’intentaran estructurar aquest conjunt de dades per analitzar el model d’ocupació territorial de l’illa.

 Paraules claus: Centuriacions, Formentera, ordenació del territori, vies de comunicació, explotació dels recursos, sistemes constructius, camins romans.

Conclusions.

La gran quantitat d’informacions de Formentera relacionades amb el mon romà en relació a la seva extensió, i la situació d’aquestes dades sobre el territori, ens porta a plantejar la possibilitat que totes aquestes dades juntes encaixin en un sistema territorial predeterminat. Un sistema dissenyat amb un criteri geomètric que respon a les orientacions que marquen els punts cardinals. (Figura 5)

Figura 5

 Per altra banda és versemblant, que si a l’època marcada hi va haver una població estable important, com demostren els jaciments inventariats, també fou imprescindible l’accés als productes agraris i ramaders que els hi donaren el seu sustent, així com la distribució de la pedra de marès per a realitzar les seves construccions. En conseqüència resultaria necessari la parcel·lació del territori per tal de conrear-lo i explotar-lo, i s’hauria hagut de procedir a marcar els cadastres mitjançant parets en sec i limes o camins de connexió, segurament segons els criteris que s’aplicaren simultàniament en altres indrets illencs. I és aquest fet el que, per extrapolació, ens pot ajudar a extreure informació del modus operandi utilitzat per a la colonització, ocupació, i explotació de les illes veïnes més grans en aquesta època.

S’ha pogut observar que els camins més antics estaven marcats originàriament per una sèrie de lloses de gran format clavades de cantell al terreny, aquests límits es consolidaren posteriorment amb una paret de pedra en sec generalment de pedra de marès més petita superposada (motiu pel qual es poden apreciar en moltes d’aquestes parets més antigues les lloses en la seva part baixa) i rematades finalment amb lloses planes de pedra calcària posades de pla per realitzar el seu coronament. Aquesta manera d’actuar es repeteix, no més que en formats molt més grans, en uns murs molt rústics que hi ha al jaciment 1 de la Mola situat al creuament d’eixos indicat anteriorment,.

Si continuam pujant trobam el camí empedrat o de sa Pujada, el qual diuen que fou fet pels frares. Sembla segur que això no va poder ser així ja que hi ha molts trams i llargs excavats a la roca de pedra viva, i aquest és un treball que tan sols podrien haver dut a terme un contingent de treballadors important i amb estris especialitzats. Per tant, tot ens fa pensar més aviat que es pot tractar d’un camí romà amb les seves lloses i pedres de faixes laterals de gran format que es conserven encara avui dia. A mig camí es produeix un desviament cap a la dreta, que, previ pas per les runes d’una venda i el seu pou antic, creua l’actual carretera i continua sempre en direcció sud solar, el que es coneix com a camí del Ram, que es dirigeix a la costa sud de la Mola.

Posteriorment el camí romà, passa vorejant un penya-segat de pedra calcària excavat per tal de fer-se pas, i just després en allò que sembla un desviament que transcorre per sobre de la roca i desviant-se a la dreta, voreja una torrentera on hi ha acumulació de gran quantitat de pedres del que podria ser una construcció antiga. En el tram final el camí agafa una direcció perpendicular a la direcció principal de centuriació que es manté després de creuar la carretera actual que va a la Mola, i continua entre murs per un camí estret d’uns 2 m. fins arribar al jaciment 1 indicat anteriorment.

Si mesuram la distància que queda entre el limes 1 que va de Sant Francesc a Barberia (eix perpendicular a la perxa de cadastració) i el limes 2 a la vora de la fortificació romana, hi ha una longitud de 5889 m. que, dividida en 8 parts (Centuries de 20 Actus), ens queda una distància d’uns 736 m. molt propera als 710,8 m. que tenien 20 actus en època romana. Per tant, podem considerar el limes 1 i 2 com a cardines de la centuriació de l’illa en època romana. Entre aquests dos cardines disten per tant, 8 centuries aproximadament, i s’hi troba el cadastre descrit anteriorment amb uns parcel·laris orientats al nord solar materialitzats a base de camins i marges i una perxa o decumani de centuriació que el creua de cap a cap i es perllonga fins als límits de l’illa a llevant i a ponent, a la Mola i a punta Gavina respectivament. D’aquest decumani es van penjant els jaciments descrits anteriorment, a l’igual que alguns camins orientats segons els punts cardinals com es el cas del camí del Ram.

Malgrat les dades geomorfològiques sobre els terrenys de Formentera, es pot veure encara a dies d’avui, com a la Mola hi ha sòls molt fèrtils (propers al jaciment 1 i el 2) que són conreats amb vinyes i blat, i fins i tot n’hi ha que es poden anegar a l’extrem oriental de l’eix dibuixat a la Mola (11) (que discorre perpendicular a la direcció principal de centuriació) i són aptes per ser utilitzats per reguiu amb una bona gestió de l’aigua. Aquesta gestió es ve realitzant des de temps remots a base de cisternes de llargària variable de diversos metres de profunditat i d’1 a 1’5 metres d’amplària, cobertes amb voltes de canó que sobresurten del terreny realitzades amb carreus escairats com s’ha indicat anteriorment. La clau de la volta es resol amb lloses posades de cantell una vora l’altra i perpendicularment a la seva directriu a manera d’espina dorsal que trava de manera molt eficient la resta de carreus escairats que conformen la volta. Moltes d’aquestes cisternes com el pou d’en Genís Call, l’aljub gran del Monestir, el de la Plaerança, tots ells a la Mola i d’altres repartits arreu de la geografia de Formentera tenen un aspecte veritablement antic, que fa sospitar que daten d‘època romana.

La gran quantitat de petjades i jaciments trobats i inventariats demostren que l’illa va ser un enclavament important per a l’Imperi, tant en època imperial com tardana, pot ser com a punt estratègic per fer escala, o per explotar els seus recursos naturals de la sal com a bé molt valorat a l’època. Tot plegat va requerir instal·lar-se i conrear els camps per l’ auto- subsistència.

Bibliografia.

Arribas Palau, Antonio. 

La Romanització de les Illes Balears.

Palma de Mallorca. UIB. 1983

 

Bosch, M.C i Quetglas, P.J. (eds.)

Mallorca i el món clàssic.

Palma de Mallorca. Estudi General Lul.lià. 1991.

 

Costa Ribes, Benjamin.

Formentera història i realitat: Dels primers pobladors a la conquesta catalana.

Universitat de les Illes Balears. 2000. ISBN: 8476325746

 

Dies Cusí, Enrique i R. González Villaescusa.

Evolución de la ocupación del suelo de Formentera. Epocas púnica y romana.Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellónense, 15 Pp. 335-373.1990.

 

Ferrà i Martorell, Miquel

La primavera romana del cardenal Despuig.

Publicació Palma de Mallorca : Miquel Font, 1994. Col·lecció Evast e Aloma ; 5 

ISBN 8479670398

 

García Riaza, Enrique, María Luisa Sánchez León

Roma y la municipalización de las Baleares.

Palma de Mallorca. Universitat de les Illes Balears, Servei de Publicacions i Intercanvi Científic. 2000

 

Gordillo Courcière, José L.

Formentera historia de una isla. Albatros ediciones. Valencia. 1981ISBN: 8472740765

 

Marí Cardona J.

Formentera documentació i paisatges. Institut d’estudis eivissencs.

 

Prats i Serra Josep A.- Marí i Mayans Esperança.

Geografia i història de Formentera.

Ed. Mediterrània-Eivissa. 1999. ISBN: 8487883885

 

Rosselló Verger, V.M…. [et al.]

Estudios sobre centuriaciones romanas en Espanya.

Cantoblanco : Universidad Autónoma de Madrid, 1974. ISBN 8460064530

 

Rosselló Verger, Vicenç M. 

La persistencia del catastro romano en El Migjorn de Mallorca” dins V.M. Rosselló Verger: Estudios sobre centuriaciones romanas en España, 1974 (137-155). 

 

Sánchez León, María Luisa i Maria Barceló Crespí

L’Antiguitat clàssica i la seva pervivència a les Illes Balears : XXIII Jornades d’estudis històrics locals. Palma del 17 al 19 de novembre de 2004

Palma : Institut d’Estudis Baleàrics, 2005.  Descripció 716 p. : il. ; 24 cm ISBN 84958760904

 

Sánchez León, María Luisa i Enrique García Riaza

La municipalizació de les Balears (ss.II aC-II dC).

 

Sánchez León, María Luisa 

Les Illes Balears a l’Antiguitat : continuïtats i ruptures”  Mayurqa, n. 29, pp. 7-9 

 

Tugores Truyol, Francesca; Margarita Orfila Pons…[et al.]];

El món romà a les Illes Balears [catàleg de l’exposició].

Barcelona. Fundació “la Caixa”.

Vila Valentí J.

Formentera estudi de geografia humana.

Patronat Municipal de Cultura, Ajuntament de Formentera. 1985. ISBN: 845054064X.

És veritablement romà el Pont de Pollença?

Resum: En un intent de sistematitzar l’estudi del món romà a Mallorca, ens trobam amb un seguit d’informacions contradictòries sobre la paternitat de la construcció del pont de Cubelles (situat al municipi de Pollença), que travessa el torrent de Sant Jordi i que devia unir els camins dels dos costats. Per aclarir-ho establirem pautes estratègiques, històriques o de caràcter social, territorials, formals i materials d’aquests tipus de construccions, reproduint en la mesura del possible les condicions que es donaren a l’època que suposadament es va construir.

Paraules clau: Ponts romans, Mallorca, ordenació del territori, vies de comunicació, sistemes constructius.

Conclusió.

De tot l’exposat, es desprèn que el pont de Cubelles podria tenir l’origen i fonamentació d’època romana, especialment pel que fa referència al esperó original (Figura 13) que es conserva quasi intacte i amb una solidesa i factura de l’aparell sorprenentment perfecta, tot i no tractar-se de carreus encoixinats. 

Per altra banda, sembla que les dues voltes de llums desiguals (Figura 19) varen ser restaurades a principi del segle XIV com a conseqüència d’una gran avinguda d’aigua, segons Pere Sales que va fer juntament amb Miquel Cifre l’estudi sobre arqueologia hidràulica (1999: 114). Aquesta revinguda va enderrocar el pont, però deixant segurament intactes l’esperó (solament amb un cert desplaçament i lleuger gir que es pot apreciar actualment), així com els fonaments dels estreps. En la reconstrucció podrien haver-se reaprofitat alguns carreus originals, aportant-ne de nous amb un tipus de material similar, extret segurament de la mateixa pedrera original. Vist el grau de meteorització (semblant al de l’esperó), els ronyons de les voltes estan realitzats amb carreus escairats reaprofitats, i els que conformen l’embut del torrent, bé sigui aigües amunt, com avall, a la part de l’arc rebaixat probablement són originals amb un recreix de carreus reaprofitats, mentre que al costat de la volta de mig punt semblen posats de bell nou en el moment de la reforma.

Pel que fa a l’arc de descàrrega, possiblement està realitzat amb carreus reaprofitats d’un dels arcs de descàrrega anteriors, o bé dels dos, cosa que podria explicar el fet de que la clau es conforma per dues mitges peces (Figura 18).

Figura 19. Estat actual del pont.

El fet que els carreus de l’embut situat al costat de la volta rebaixada semblin originals dóna peu a pensar que en realitat es tracta d’un segon esperó convertit en embut quan fou eliminada una de les voltes menors i reduït el canal (20) del torrent amb un terraplenat, hipòtesi apuntada anteriorment i que queda confirmada per l’entalladura localitzada al fonament de pedra calcària que serviria d’imposta per a l’arrancada de la volta de mig punt que existia originàriament. Si fóra així, com sembla probable, la rasant del pont adquiriria al costat de la volta de més llum un pendent clarament excessiu per als carros de tracció de l’època, per la qual cosa es faria necessari dotar el pont d’una segona volta de mig punt de llum estreta per tal de reduir-ne els pendents, i per tant també dotant-lo de la simetria característica d’aquest tipus de ponts (Figura 20).

Figura 20. Reconstrucció del possible estat originari del pont.

Per altra banda, és obvi que tota la maçoneria d’argamassa de calç i carreus sense escairar que queda per sobre les voltes, és realitzada lògicament en la mateixa època o fins i tot posteriorment a la restauració de les dues voltes.

Naturalment la prova definitiva per confirmar la hipòtesi establerta en aquest article, la podria donar una futura excavació de l’entorn immediat del pont descobrís restes de les estructures citades; això és, restes dels fonaments de l’estrep (qui sap si amb part de l’estrep) sepultades al realitzar el marge, o bé algun camí que arribàs al pont amb les característiques de les vies romanes.

Si la hipòtesi plantejada es confirmàs podríem concloure una cronologia del pont contemporània a l’ocupació de l’illa pels romans, i potser coincident i/o formant part del pacte de federació de la ciutat preromana de Bocchoris amb Roma. Queda provat documentalment que el pont fou enderrocat a principis del segle XIV per una gran avinguda, però no es pot determinar si anteriorment ja havia estat reformat i modificat. Tot i que es de suposar que, després d’un mil·lenni d’existència, al manco, ja havia sofert una reducció de la seva màniga que finalment provoca la seva quasi total destrucció a excepció de l’esperó central. Malgrat tot, i considerant el fet que el pont actual encara té carreus reaprofitats en un lateral de l’embut i a l’arc de descàrrega, ens permet considerar la possibilitat que en aquesta data (principis del segle XIV) el pont probablement romandria en peu en bona part, tal com fou dissenyat pels enginyers romans.

Bibliografia.

– AADD (1989):1.er Seminario Internacional Puente de Alcántara, Alcántara.

– AADD (1996): Strade romane: ponti e viadotti, Atlante tematico di topografia antica, 5 Roma.

– Adam, J.P. 1996 La construcción romana. Materiales y técnicas. Leon: Editorial de los Oficios (1989).

– ÁLVAREZ MARTÍNEZ, J. M. (1983): El puente romano de Mérida, Badajoz.

– ARRAYÁS MORALES, ISAÍAS (2002). El territorium de Tarraco. Les Fonts arqueològiques. (Tesi doctoral) B.4.588-2003/84-688-1008-8.

– BLANCO FREIJEIRO, A; DELIBES, G. (1977). El puente de Alcántara en su contexto històrico Real Academia de la Historia. Madrid.

– CHOISY, A. El arte de construir en Roma. Trad. de M. Manzano-Monis. 1999. MadridCEHOPU-Instituto Juan Herrera.

– CERDÀ, Damià. (Octubre 1993). Homenatge a Damià Cerdà. Cala Murta, 14 del Bolleti de la Fundació “Rotger-Villalonga”.

– DURÁN FUENTES, M. (2005): La construcción de puentes romanos en Hispania,

– DURÁN FUENTES, M. (novembre 2004). Técnica y Construcción de Puentes Romanos. “Elementos de Ingenieria Romana” Llibre de ponències Congrés Europeu “Las Obras Públicas Romanas” Tarragona.

– DURÁN FUENTES, M. (2002). Identificación de Puentes Romanos en Hispania. “Obra Pública Ingenieria i Territorio”, 57. , Ingeniería e Historia III, Madrid.

– DURÁN FUENTES, M. (2002): “Análisis constructivo de los puentes romanos”, Libro de Ponencias del I Congreso sobre las Obras Públicas Romanas, Mérida.

– DURÁN FUENTES, M. (2001). “La construcción de puentes en la antigua Gallaecia romana”. (Tesi doctoral) Universitat de A Coruña,

– DURÁN FUENTES, M. (2000). “Aportación al estudio de los puentes romanos peninsulares: análisis de la capacidad de desagüe de varios puentes de Gallaecia”. Actas del III Congreso Nacional de Historia de la Construcción. Sevilla.

– DURÁN FUENTES, M. (1996). “Puentes romanos peninsulares: Tipología y Construcción”. Actas del I Congreso Nacional de Historia de la Construcción. Madrid.

– FERNÁNDEZ CASADO, C. (1980). Historia del puente en España. Puentes romanos. Instituto Eduardo Torroja. Madrid.

– GALLIAZZO, V. (1994): I ponti romani, Canova.

– GAZZOLA, P. (1963): Ponti Romani, Florencia.

– GONZÁLEZ TASCÓN, I. (2002). Artifex. La ingenieria civil romana. La ingenieria romana en España. Catàleg de l’exposició Madrid. pp. 126-150

– HERODOTO. Los nueve libros de la historria. Traducció de P. Bartolomé Pou. 1989. Madrid: biblioteca EDAF

– LIZ GUIRAL, J. (1985): Puentes romanos del Convento Jurídico Caesaraugustano, Zaragoza.

– LIZ GUIRAL, J. (1988): El puente de Alcántara: arqueología e historia, Madrid.

– LOSTAL PROS, J. (1992). Los miliarios de la provincia Tarraconense. Institut Fernando el Católico.

– MALAVE OSUNA, B. (2000). Legislación urbanística en la Roma Imperial. A propósito de una Constitución de Zenon. Universitat de Màlaga.

– MALISSARD, A. (1996). Los romanos y el agua. Barcelona: Editorial Herder.

– MENDES PINTO, P. (1998). “Pontes Romanas de Portugal”. Associaçào Juventude e Patrimonio. Lisboa.

– O’CONNOR, C. (1993): Roman bridges, Cambridge.

– Paladio, A. 1988. Los cuatro libros de arquitectura. Madrid Akal.

– PIRANESI, G.B. (1998). De la magnificencia y arquitectura de los romanos y otros escritos. Madrid. Editorial Akal .

ROTGER, MATEU (1995): Historia de Pollensa. Pollença. 3 vols. Punt Gràfic.

SANCHIS DEUSA, C. (1993). Els ponts valencians antics. Generalitat Valenciana, Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transport,.

– VEGA ABELAIRA, T. (2001). “La participación del ejercito romano en la construcción de la red viaria”. Larouco 3.

– VITRUVIO, M. Los diez libros de Arquitectura. Trad. J.L. Oliver Domingo. 1997. Madrid. Alianza Editorial.

El camí de Sa Bomba, romà o medieval

 Resum: Algunes calçades romanes durant l’Edat Mitjana van continuar en ús, encara que és possible que sofrissin canvis de certa transcendència en les seves estructures, traçats i denominacions. D’elles van derivar-ne nombrosos ponts medievals dels quals alguns encara perduren, i pocs d’ells conserven vestigis ‘estructures anteriors. La xarxa caminera romana continuà usant-se fins a dates recents. Aquestes sendes d’origen antiquíssim han sofert més oblit i destrucció en les dues últimes dècades del que van patir en gairebé dos mil anys. I, encara que només sigui pel seu valor cultural, és important investigar i preservar les vies històriques que, per altra banda, també discorren per llocs de gran bellesa natural. Una de les possibilitats pel seu manteniment passa per ser restaurades amb finalitat turística, aprofitant d’aquesta manera els enormes recursos que la nostra regió posseeix, i que degut en part a la desídia i falta d’inquietud de les autoritats i tècnics culturals s’estan deixant oblidats. Si deixem passar més temps sense actuar, podrien perdre’s més evidències del nostre passat, ja que molts d’aquests camins no estan encara catalogats.

Paraules claus: Camins romans, Mallorca, ordenació del territori, vies de comunicació, sistemes constructius.

El treball de camp m’ha permès localitzar diverses fites (una de maçoneria molt antiga i una altra de pedra calcària) que semblen respondre a dos possibles
mil·liaris fossilitzats, ja que es troben situats exactament a una distància de múltiples de 1478 m unes de les altres, i a més a una distància bastant aproximada de 28 i 20 milles respectivament del
Foro de Pollentia. La de pedra calcària que alhora marca un estret camí antic, executat a base de paret de pedra en sec perfectament perpendicular al camí del Raiguer i que puja en direcció a la muntanya on hi ha un pou de coll empedrat i el·líptic.

Per altra banda, es pot dir que el punt que es correspondria a les 21 milles des del Foro de Pollentia, i es troba a una distància de 30660 m, coincideix també, amb un camí perpendicular al del Raiguer. La traça del qual es pot seguir en direcció nord fins un jaciment romà que hem descobert a Alaró amb ceràmica datable a partir de l’època imperial fins ala baix imperial. En direcció sud per el que coneixem com a camí des Velar es dirigeix fins el poblat talaiòtic romanitzat (ja que s’hi ha trobat abundant restes de ceràmica romana) des Claper des Moros.

A més a més, el més determinant, tal volta, és el fet de que el camí de sa Bomba formaria part d’un conjunt de tres camins dos dels quals son paral·lels a l’eix principal plantejat, probablement units per altres de transversals perpendiculars. El camí de Sa Bomba ocuparia la posició central, i els altres dos laterals; un l’actual camí del Raiguer que coincideix en bona part amb l’eix principal, i l’altre el camí paral·lel que podem veure fossilitzat entre el poble de Binissalem i el camí del Raiguer. 

Quedant d’aquesta manera el que correspon al camí de Sa Bomba perfectament centrat entre els dos últims citats a una distància de 560 m mesurats perpendicularment. Situació, aquesta, que se insinua a la part posterior de Es Caulls, a la zona del camí de sa Bomba, el parcel·lari a base de camins paral·lels i empedrats de Santa Maria del Camí, els dos camins perfectament paral·lels al nord de Binissalem ja citats, el parcel·lari a base de camins paral·lels al sud de Lloseta, els dos camins quasi paral·lels al nord d’Inca, i finalment el darrer tram de la carretera de Palma a Alcudia que coincideix amb l’eix central sobre el que també està el camí que ens ocupa.

Tot sembla indicar, per tant, que probablement ens trobem davant d’un camí de procedència romana donada la seva orientació, i tipus d’execució del citat tram de camí, així com l’exactitud de les distàncies de les citades fites i encreuaments, possiblement restes fòssils d’antics mil·liaris, que s’ha pogut detectar.

Per tot el dit fins aquí, cal preveure que en una prospecció arqueològica sistemàtica de la trajectòria d’aquest eix principal a la zona de Binissalem, podria confirmar definitivament la hipòtesi aquí plantejada, ja que és possible que algun tram del camí principal, i per tant empedrat, romangui soterrat baix els camps de conreu, ja que aquests camps de conreu, per l’efecte de deposició al·luvial, actualment es troben per sobre del nivell dels trams de camí indicats, i amb tota seguretat del nivell del terreny a l’època romana.

Pel que fa al camí empedrat situat a Son Seguí, donada la gran similitud de factura que té amb el camí que tractem, i la seva continuïtat amb el camí (Figura4) localitzat a la carretera de Santa Maria a Sencelles (camí traçat segons el nord solar prenent de fita el Puig Major i que passava per Consell on queda fossilitzat en l’únic camí inclinat respecte de la seva trama urbana ortogonal, i el tram de carretera vella que l’uneix amb Alaró) podríem donar-li una mateixa datació. En quant a la carretera vella d Alaró (Figura 5), malgrat tenir una aparença molt semblant, faixes transversals en aquest cas cada 4 passes, i un ample total entre parets també de 4 passes, probablement fou realitzat segons els mateixos criteris estètics i constructius, tot sembla indicar que es tracta efectivament d’un camí empedrat en època medieval amb una factura de la fàbrica més lleugera i de dimensions significativament més reduïdes. De tota manera no es pot desestimar la possibilitat de que formi part de l’antic traçat d’un camí romà que es dirigís cap a la zona de sa Bastida, al municipi d’Alaró.

 Bibliografia.

– Adam, J.P. 1996 La construcción romana. Materiales y técnicas. Leon: Editorial de los Oficios (1989).

– Aguilar, Immaculada. Transporte y territorio de la Comunidad Valenciana.

– Arasa F.- Rosselló Verger, V. “Les vies romanes del territori valencià”

– Arrayás Morales, Isaías 2002. Tesis doctoral: El territorium de Tarraco. Les Fonts arqueològiques. B.4.588-2003/84-688-1008-8.

– Choisy, A. El arte de construir en Roma. Trad. de M. Manzano-Monis. 1999. MadridCEHOPU-Instituto Juan Herrera.

– Cerdà Damià. Octubre 1993. Homenatge a Damià Cerdà. Cala Murta, Nº14 del Bolleti de la Fundació “Rotger-Villalonga”.

– Gonzalez Tascon, I. 2002. La ingenieria civil romana. Artifex. La ingenieria romanaen España. Catàleg de l’exposició Madrid

– Grimalt, Francesc. 2001. Els Camins de Calvià, Context i evolució de les vies preturístiques. Premi Rei en Jaume d’investigació. Col·lecció investigació. Patrimoni. Ajuntament de Calvià.

– Herodot. Los nueve libros de la historria. Traducció de P. Bartolomé Pou. 1989. Madrid: biblioteca EDAF

– Lostal Pros, J. 1992. Los milarios de la provincia tarraconense. Institut Fernando el Católico.

– Malave Osuna, B. 2000. Legislación urbanística en la Roma Imperial. A propósito de una Constitución de Zenon. Universitat de Màlaga.

– Malissard, A. 1996. Los romanos y el agua. Barcelona: Editorial Herder.

– Palladi, A. 1988. Los cuatro libros de arquitectura. Madrid Akal.

– Piranesi, G.B. 1998. De la magnificencia y arquitectura de los romanos y otros escritos. Madrid. Editorial Akal .

 Sanchís Deusa, C. 1993. Els Ponts valencians antics/ Carme Sanchis Deusa. Generalitat Valenciana, Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transport,.

 ULRIX, Florent, “Recherchessur la méthode de traçage des routes romaines”, a: Latomus 22 (1963), S. 157–180.

– Vega Abelaira, T. 2001. “la participación del ejercito romano en la construcción de la red viaria”. Larouco 3.

– Vitrubi Polió, M. Los diez libros de Arquitectura. Trad. J.L. Oliver Domingo. 1997. Madrid. Alianza Editorial.

– Zucca, Raimundo. Insulae Baliares. Le isole Baleari sotto il dominio romano. Roma, carrocci editore, 1998

La romanització de la vall d’Alaró

Resum. La pervivència d’alguns elements estructuradors del territori com son les vies de comunicació, les fonts, sèquies, i torrents, així com altres dades de la toponímia i alguns elements constructius que s’han pogut relacionar, donen idea d’una sèrie d’indicis que ens permeten establir una hipòtesis del tipus d’assentament dels primers colonitzadors romans i posteriorment bizantins a la vall d’Alaró.

Paraules claus: Fonts, camins, aljubs, torrents, sèquies, canalització, vall d’Alaró, estructura del territori, roma, fortificacions, Bizanci.

Conclusió.

La vall d’Alaró, pel vist fins el moment, disposa de prou jaciments clarament romans com es el cas de Son Pere Antoni (14), en el que es poden datar restes ceràmiques des de l’època imperial fins a la tardana. També es pot datar ceràmica tardana, possiblement d’època bizantina, a les dues fortificacions; la del Castell i la de Sa Bastida, les dues relacionades visualment per controlar tota la vall i la resta del raiguer, sense poder-se descartar la presència, fossilitzada o no, d’algunes estructures d’aquestes fortificacions pertanyents a aquesta època.

Figura 12. Sortida en direcció nord solar a la vall d’Orient per Solleric.

Cal suposar que la vall, en aquestes edats primeres i amb els jaciments coneguts, quedaria sota el domini de no gaire més de tres comunitats, una de les quals podria controlar la zona més elevada i oriental a Can Pere Antoni, l’altre el pla de la vall possiblement a Son Fortesa vora la bassa de la qual, així com ens ha arribat fossilitzada, ens permet extreure relacions empíriques amb el món clàssic. Aquesta bassa possiblement recollia tota l’aigua procedent de les dues fonts avui conegudes; la de Sa Bastida i les Artigues, i tal volta també de la font que necessàriament devia disposar el jaciment de Can Pere avui desapareguda.

Tots els sobrants d’aquestes fonts segurament pogueren ser recollits per una canalització soterrada que es dirigia a Mainou vorejant el vessant sud Des Puig. Sota els camps de conreu de Mainou on es coneix la possible l’existència d’algun tipus de nucli poblat relacionat amb aquesta canalització, i un altre de pròpia procedent de Son Antem.

Respecte a la sèrie de cases i la mesquita citades per Riera Frau i Soberats a l’alqueria de Banyols, no tenim constància de la situació de les seves restes estructurals, però el que si és cert, es que la possessió de Son Fortesa va disposar d’un molí aprofitant la caiguda d’aigua d’uns 3 m respecte al nivell superior de la bassa, per tant es dona un desnivell considerable entre el lloc on es troba aquesta i les actuals cases de la possessió, la qual cosa ens pot indicar un farciment d’aquesta zona que possiblement podria ocultar aquestes restes, i ens podria donar llum de l’època exacta a la que varen ser reutilitzades o es fundà tal volta com a nucli poblat.

Les direccions dominants de les vies que surten o donen accés a la vall d’Alaró, totes elles relacionades amb les direccions principals i/o secundàries proposades a l’esquema geomètric d’Ulrix, formen una xarxa que va cosint totes les restes i jaciments citats, posa en evidència un ordre, de difícil interpretació casual, clarificador de la possible ubicació d’altres jaciments proposats, tan sols confirmables per la prospecció arqueològica. Aquesta xarxa es reforça per la presència d’un sistema de canalització d’aigua potable, difícilment interpretable per l’incomplet que resulta de la seva descomposició, però suficient per poder establir un nexe de confluència entre els dos sistemes.

Bibliografia. 

– Blánquez, A. Vitruvi M.L. Els deu llibres d’arquitectura. Obras Maestras. 1982

Ferrà-Ponç, Damià.  Rosselló de Son Fortesa, JoanEn Rupit: Idil·li trist. Biblioteca d’escriptors Mallorquins 2005. Ingrama.

– Kitchner, Elena. La construcció de l’espai pagès a Mayurca: Les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alarò.

– Riera Frau, Mª Magdalena. El sistema hidràulic d’Alaró (Mallorca), Ajuntament d’Alaró. 1992 

– Rosselló Vaquer, Ramon. Història d’Alaró segles XIII-XIV.

ULRIX, Florent, “Recherchessur la méthode de traçage des routes romaines”, a: Latomus 22 (1963), S. 157–180.

Estructura viaria del terme de Santa Mª del Camí a l’època Clàssica.

Introducció

El terme municipal de Santa Maria del Camí te una xarxa de camins i carreteres que es presenta força extensa i no poc complexa, per aquest motiu resulta difícil trobar un patró d’interpretació que els pugui encaixar en un sistema unitari. Es precisament aquesta tasca, de reconeixement d’un patró sota el qual s’integra aquesta xarxa de camins i determinació de la seva existència real, el motiu que ens reuneix aquí avui.

A resultes dels treballs d’investigació sobre l’ordenament del territori a la Mallorca clàssica que estic duent a terme en el transcurs del desenvolupament de la meva tesi doctoral al departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears, s’han pogut detectar una sèrie de traces amb orientacions que semblen predeterminades per un model preestablert en el moment en que es varen traçar i executar.

A l’any 1963 l’estudiós Florent Ulrix va publicar a la revista Latomus un article que aquí ens interessa: Recherchessur la méthode de traçage des routes romaines. Aquest erudit de l’època que ens ocupa; “la Clàssica”, va apreciar un fet que es repetia a diversos llocs que quedaren sota el control dels romans, i per tant sota el sistema d’ordenar el territori que varen aplicar els seus agrimensors i estrategs. Així Ulritx va observar, amb els minsos mitjans dels que disposava en comparació als actuals, que en el traçat de les grans vies de comunicació romanes existia una geometria i simbologia rigorosa. Algunes tenien dues vies secundàries paral·leles, una a cada costat, i tot un seguit de petits camins, els diverticulum, que formaven 60 graus amb el principal (1), lligant així les tres vies paral·leles cada milla romana. Formaven una xarxa de triangles equilàters, amb els tres costats de la mateixa longitud, que estructurava el territori(2) (Figura 1).

 

Conclussions:

Els principals jaciments coneguts d’època romana i tardoromana, del terme de Santa Mª; Es Cabàs, Son Credo, Can Moragues, Son Llaut i Cas Frares queden relacionats sota les traces principals de l’esquema proposat, la qual cosa, si més no, juntament amb el viari descrit dona consistència a la proposta de centúria tant en dimensions com en orientació dels seus costats.

Les distàncies que separen els tres camins que donen accés als comellars de Can Morro, el des Cabàs i el de Coanegra son pràcticament iguales a 1200 m. Aquest darrer tram de camí de Coanegra i el que hem dit puja al puig de Son Seguí dirigint-se en direcció nord-sud solar a l’ermita, queden separats per una distància triple de l’anterior. Al mateix temps es poden traçar dos eixos virtuals separats aquesta mateixa distància que es sobreposen respectivament i al nord sobre els jaciments de Son Llaut i Son Credo, i al sud d’aquets darrer jaciment també al tram central (orientat segons el nord solar) de la carretera Ma3010. Si marquem les milles romanes (de 1478,5 m) sobre l’eix principal, prenent com origen el Fòrum de Pollentia per sobre del qual passa l’eix principal, resulta que totes aquestes traces es sobreposen, amb exactitud considerable, respectivament a les milles 22, 23, 24,25, 26 , i 27. Sobre la milla 26 també es superposa l’eix de la carretera d’Alaró (Figura 9), i el camí del jaciment que es troba darrera de Sant Marçal es sobreposa a la milla 25.

 

Figura 9. En blanc el traçat dels camins, en gris els eixos virtuals que es sobreposen als jaciments i camins, i en groc la distància en metres referida al vèrtex inferior de l’ imatge.

Finalment totes aquestes coincidències en repetició de distàncies, milles romanes, orientacions i jaciments coneguts no poden ser altre cosa que el resultat d’aplicar un esquema d’ordenació del territori preestablert per part dels romans, i de cap manera fruit de la casualitat o l’atzar d’intervencions sense un criteri comú.

 

 

 

Bibliografia.

  • ALBERCH Figueras Ramon, Viñas i Parramon. Jafre. Girona 1999 p 10-11

  • ARRAYÁS Morales, Isaías. 2002. Tesis doctoral: El territorium de Tarraco. Les Fonts arqueològiques. B.4.588-2003/84-688-1008-8.
  • ARRIBAS Palau A., La romanització de les Illes Balears. Lliçó inaugural del curs 1983-84, Universitat de les Illes Balears. 1983.

  • CAPO Joan, Josep. La vila de Santa Maria del Camí, Vol. I, (1980).
  • CAPO J. MORRO M., Llegendes i rondalles Santamarieres. Ajuntament de Santa Maria del Camí. 2007.

  • ESTARELLAS Ordinas, M. Magdalena. Poblament a Santa Maria del Camí des de la prehistòria al mon islàmic. I Jornades d’estudis locals, Ajuntament de Santa Maria del Camí, 1998 (p. 41-58)
  • FORTEZA, Miguel. Las carreteras de Baleares. Ministeri d’obres públiques, 1958
  • GRIMALT, Francesc. Els Camins de Calvià, Context i evolució de les vies preturístiques. Premi Rei en Jaume d’investigació. Col·lecció investigació. Patrimoni. Ajuntament de Calvià. 200.

  • GONZÁLEZ Blanco, A. «Los textos de la Cueva Negra. Del descubrimiento a su lectura yestudio» en A. González Blanco – M. Mayer – A.U. Stylow, La Cueva Negra de Fortuna Murciay sus tituli picti. Un santuario de época romana (Homenaje al prof. D. Sebastián Mariner Bigorra).Antigüedad y Cristianismo (Monografías históricas sobre la Antigüedad Tardía, IV), Murcia1987, 15-27; id., «Historia de la investigación», en A. González Blanco, M. Mayer Olivé,A.U. Stylow, R. González Fernández (eds.), El Balneario romano y la Cueva Negra de Fortuna(Murcia). Homenaje al prof. Ph. Rahtz. Antigüedad y Cristianismo (Monografías históricas sobrela Antigüedad Tardía XIII), Murcia, 1996, 13-19.
  • MONTERO S., Integración y mezcla de cultosen el s.e. de la península ibérica: la Cueva Negra (Fortuna, Murcia) p 169-181.
  • MORRO Veny, Guillem. La vila de Santa Maria del Camí a mitjans de segle XV. I Jornades d’estudis locals, Ajuntament de Santa Maria del Camí, 1998 (p. 59-78).
  • PALOL P., Les Illes Balears en temps cristians fins als àrabs. Institut Menorquí d’Estudis. 1984.

  • ULRIX, Florent, “Recherchessur la méthode de traçage des routes romaines, a: Latomus 22 (1963), S. 157–180.
  • VITRUBI Polió, M. Los diez libros de Arquitectura. Trad. J.L. Oliver Domingo. 1997. Madrid. Alianza Editoria

Petjades romanes al territori de Mallorca. El camí de Palma a Pollentia.

L’objectiu de la present conferència es provar que el territori de Mallorca va ser centuriat i per tant ordenat territorialment pels romans.

Per això, aquí, farem un resum de les dades més rellevants extretes en altres publicacions anteriors realitzades per qui vos parla.

Val a dir que tot el que exposarem queda documentat i fonamentat essencialment en dos autors. El primer i més important es Florent Ulrix que a l’any 1963 va publicar a la revista Latomus un article exposant el que havia apreciat de la comparació de varis territoris conquerits pels romans. En resumides comptes va apreciar que l’estructura viaria que utilitzaren els romans es desenvolupava sota una xarxa geomètrica rigorosa (Figura 1) a base de triangles equilàters d’una milla romana de costat de 1478,5 m. Aquesta xarxa s’articulava en unes vies principals, les quals al mateix temps en tenien dues de paral·leles, i un seguit de vies secundaries o diverticulum.

Figura 1. Ulrix proposa una xarxa geomètrica rigorosa a base de triangles equilàters d’una milla romana de costat de 1478,5 m que forma una sèrie de nusos anomenats per l’autor carrusels.

L’altre autor en el qual es basa el present treball es L.R. Decramer, qui en el seu estudi sobre la centuriació d’Orange va observar que els angles segons els quals els agrimensors romans dibuixaven les seves traces resultaven, no de la mesura que realitzaríem avui dia amb un transportador d’angles sobre el plànol, si no a base del que denominaven ratio mundi o ratio (Figura 2). Aquestes ratio s’obtenien a partir de la xarxa ortogonal de centuriació establerta sobre el territori, agafant una successió d’aquets quadrats que formen la xarxa de centuriació per la diagonal que resulta de unir els seus vèrtex extrems i oposats. Així per exemple direm que utilitzem la ratio 1/1 si agafem un sol quadrat, la diagonal del qual formarà 45º respecte al costat que conflueix en el mateix vèrtex que la diagonal. Si fem el mateix amb dos quadrats posats un vora l’altre la ratio serà 2/1 i la diagonal que uneix els seus vèrtex extrems i oposats, formarà amb la base un angle de 26,56º, i així successivament amb les ràtios 3/1 (18,43º), 4/1 (14,03º), 5/1 (11,3º). De la mateixa manera també podríem calcular els graus d’una ràtio superposant un altre filada de quadrats sobre l’anterior obtenint la sèrie de 1/2 (d’angle 63,43º complementari a l’angle corresponent a la ratio 2/1 calculat anteriorment) 2/2 (d’angle igual a la ratio 1/1 de 45º d’angle), 3/2, 4/2 etc.

Figura 2. Càlcul d’angles a partir de la quadricula ortogonal contant en horitzontal i vertical el nombre de quadrats.

D’aquesta simple metodologia podien obtenir, a partir d’una ratio determinada, qualsevol angle, per molts de decimals que tingues l’angle desitjat, ja que, en tot cas, no era la seva intenció calcular-los com faríem avui dia.

Així ja tenim les eines bàsiques per a dur a terme l’anàlisi territorial que aquí volem exposar.

Conclusió.

Analitzada la trama urbana d’aquest darrer poble, resulta que aquesta queda conformada a partir dels seus principals carreres (C./ Sor Fracinaina Cirer i C./ Antoni Maura) disposats ortogonalment, i que superposen inequívocament sobre la xarxa de centuriació.

Tots els pobles citats anteriorment i bona part de la seva trama urbana i del parcel·lari agrari que els envolta, tindrien el seu origen en els creuaments de la xarxa de centuriació o viaria proposada, segurament en un lloc on anteriorment va existir algun tipus de poblament, o si més no, alguna activitat, tal volta com a punt de distribució agropecuària (7), de rellevància en època romana.

Que de les traces descrites, es poden extreure relacions geomètriques i matemàtiques exactes relacionades amb mesures contrastadament romanes, i com s’ha pogut comprovar, replantejades sobre el territori amb un grau de precisió més que sorprenent.

Bona part del viari que avui utilitzem roman com a fòssil del que traçaren els romans sota un esquema geomètric preestablert, que denota un extraordinari coneixement del territori i els recursos de Mallorca.

La centuriació no va ser un caprici geomètric si no que va ser un mitja de fiscalització del territori mallorquí per part de l’imperi.

Tot plegat podria ser una extraordinària coincidència que podria seguir fidelment la teoria de “Els llocs centrals” (1933) del geògraf alemany WalterChristaller (1893–1969), però difícilment aquesta geometria vendria estructurada sota mesures exactes contrastadament romanes com s’ha pogut comprovar al decurs del present treball.

Finalment, tan sols fer una crida desesperada als actuals responsables d’ordenar el territori mallorquí, per salvar un patrimoni que es va esvaint progressivament i inexorablement en perjudici de les generacions futures.

Bibliografia 

  • ARRIBAS Palau, Antonio.  La Romanització de les Illes Balears. Palma de Mallorca. UIB. 1983
  • ALBERCH Figueres Ramon, Viñas i Parramon. Jafre. Girona 1999 p 10-11
  • ARRAYÁS Morales, Isaías. 2002. Tesis doctoral: El territorium de Tarraco. Les Fonts arqueològiques. B.4.588-2003/84-688-1008-8.
  • ARRIBAS Palau A., La romanització de les Illes Balears. Lliçó inaugural del curs 1983-84, Universitat de les Illes Balears. 1983.
  • Bosch, M.C i Quetglas, P.J. (eds.). Mallorca i el món clàssic. Palma de Mallorca. Estudi General Lul.lià. 1991
  • CERDÀ Damià. Homenatge a Damià Cerdà. Cala Murta, Nº14 del Bolleti de la Fundació “Rotger-Villalonga”. Octubre 1993
  • FERRÀ i Martorell, Miquel. La primavera romana del cardenal Despuig. Publicació Palma de Mallorca : Miquel Font, 1994.
  • FERRÀ i Martorell, Miquel. La Mallorca Romana, Passa a passa. Publicació Palma de Mallorca : Miquel Font, 2006.
  • FORTEZA, Miguel. Las carreteras de Baleares. Ministeri d’obres públiques, 1958
  • GARCÍA Riaza, Enrique, SÁNCHEZ León María Luisa. Roma y la municipalización de las Baleares. Palma de Mallorca. Universitat de les Illes Balears, Servei de Publicacions i Intercanvi Científic. 2000
  • GRIMALT, Francesc. Els Camins de Calvià, Context i evolució de les vies preturístiques. Premi Rei en Jaume d’investigació. Col·lecció investigació. Patrimoni. Ajuntament de Calvià. 200.
  • PALOL P., Les Illes Balears en temps cristians fins als àrabs. Institut Menorquí d’Estudis. 1984.

  • Palladi, A. 1988. Los cuatro libros de arquitectura. Madrid Akal.
  • Piranesi, G.B. 1998. De la magnificencia y arquitectura de los romanos y otros escritos. Madrid. Editorial Akal .
  • ROSSELLÓ Verger, Vicenç M.  “La persistencia del catastro romano en El Migjorn de Mallorca” dins V.M. Rosselló Verger: Estudios sobre centuriaciones romanas en España, (137-155). 1974. 
  • ULRIX, Florent, “Recherches sur la méthode de traçage des routes romaines”, a: Latomus 22 (1963), S. 157–180.
  • VITRUBI Polió, M. Los diez libros de Arquitectura. Trad. J.L. Oliver Domingo. 1997. Madrid. Alianza Editorial.

Identificació de les traces d’una possible colònia romana a Mallorca.

Introducció.

En uns terrenys de reguiu coneguts com El Serralet situats al peu de la llacuna de Es Tamarells de la finca de Sa Vall d’en March al municipi de Ses Salines, es troba un grup d’edificacions mig enderrocades, totes elles disposades en una mateixa orientació, que serviren antigament de suport a un

conjunt de molins amb els seus respectius pous dels que es va extreure l’aigua necessària per regar els terrenys del que conformà una horta amb un sistema hidràulic força complex.

Aquest sistema hidràulic ha estat modificat recentment per tal d’aprofitar el bombeig d’aigua per mitjans elèctrics d’un dels citats pous. El fet de que aquest pou es trobi situat a la part més baixa, fa que el nou sistema hidràulic, subministri l’aigua en contra pendent als terrenys de la l’horta. Situació que no es donava anteriorment, malgrat l’extracció d’aigua també es produïa de manera mecànica per mitjà dels molins. 

Totes les dades analitzades, fins el moment al desenvolupament del treball sobre l’ordenació del territori de Mallorca a l’època clàssica, ens porten a identificar un seguit de traces del que sembla pogué ser el lloc on es va desenvolupar en aquesta època un sofisticat sistema hidràulic que possiblement recollia l’aigua de dos punts diferents del terme municipal de Ses Salines. El més important d’aquets punts prové de la zona des Camp Lledó on sovint s’hi embassa l’aigua per després vessar per la torrentera que en aquest lloc s’hi forma periòdicament amb les pluges, torrentera que fou custodiada antigament per un assentament del tipus talaia (amb estructures de planta quadrangular) en el talaiòtic final o principis de la romanització (1), i el segon punt molt més llunyà, a la zona de Ses Carrotges, que distribuiria de manera eficient aprofitant el desnivell del terreny arreu de tota l’horta. De fet es pot apreciar, encara avui dia, l’antic traçat d’una antiga canalització (farcida de vegetació, sobre la que posteriorment es situaren alguns els molins) que discorre pel perímetre més elevat de l’horta després d’accedir pel vèrtex situat més al nord de la mateixa, on pogué existir algun tipus de dipòsit tot i que no s’ha pogut confirmar per la presència de gran quantitat de vegetació. Des d’aquest punt es produeix un desviament que es dirigia directament al vèrtex oposat situat a la cota més baixa i a l’est de l’horta

Es just en aquest punt inferior de l’horta on es pot apreciar l’existència d’un recinte rectangular, difícilment identificable i interpretable, marcat també per un mur farcit de vegetació, dintre del qual s’ha pogut localitzar gran quantitat de restes de ceràmica del tipus terra sigillata de parets fines i material amfòric abundant. Entre aquest material ceràmic s’ha pogut destriar, gracies a la col·laboració dels arqueòlegs M.A. Cau, M.A. Sastre i M. Orfila, des de material altoimperial fins a islàmic; terra sigillata clàssica i africana (segurament del tipus A) del segle II, roig Pompeià, àmfora ebusitana, tal vegada troços d’àmfora tarraconense, tot plegat fa pensar en un lloc d’ocupació continuada. En aquest lloc l’aigua devia arribar directament sense haver de vorejar tot el perímetre superior de l’horta i la resta de canalitzacions que discorrien per sobre del traçat del cadastre ortogonal que dividia i regava les seves terres.

Conclusió.

Malgrat tot l’exposat fins el moment, s’ha de dir que en general es troba poca ceràmica a la resta dels camps de conreu de l’horta, la qual cosa ens fa pensar en diferents hipòtesis al respecte;

1º Que la població fora abundant com indiquen les restes humanes trobades a la propera necròpolis de Sa Carrotja, i que per tant va existir la ciutat com a tal, i que aquesta roman oculta sota la terra de conreu depositada en succesives inundacions d’aquest lloc, com afirma el pages d’aquesta contrada succeeix habitualment. D’aquesta possibilitat sorprèn però que no es trobin restes significatives dels seus edificis més representatius a la zona més elevada, ni es tingui noticia de les seves troballes en el passat, com per exemple a les dates de la narració de Furió. Així com també sorprèn l’escassa presencia de ceràmica a la resta dels camps de conreu, llevat de les localitzades a un dels seus vèrtex. Consultada una fotografia del mapa de R. Lozano de 1888«Poblaciones antiguas» ¿Palma romana? i dels comentaris que G. Rosselló fa sobre ella; “…al Sur de «Ses Salines» hay señalado un extenso campo de ruinas romanas que pueden identificarse con las del grupo de Es Torrent, hoy día desaparecidas casi totalmente. Seria sumamente interesante realizar algunas catas en aquella zona para ver de determinar el alcance de tales construcciones….”, es pot deduir que aquest extens camp no es pot trobar en una estreta torrentera com la que conté el jaciment de Es Torrent, si no al lloc que proposem que es troba no gaire més al sud i cap a l’oest.

2º Que la citada ciutat no s’arribés a dur a terme en la seva totalitat, i que tan sols es tracés, pot ser parcialment, la seva urbanització que inclouria; la xarxa de camins, el perímetre, el sistema hidràulic, malbaratat al llarg dels temps, i part del clavegueram. Per tal motiu podríem pensar que tan sols alguns habitatges (domus) varen arribar a edificar-se en aquest lloc, i que posteriorment en època tardana es varen convertir amb viles (villae) de certa rellevància, llavors tal volta aprofitant els seus fonaments reconvertides en molins i edificis agraris auxiliars posteriorment. Fet que explicaria l’exacta coincidència en la orientació de les actuals construccions com s’ha apuntat. Per tant una ciutat reaprofitada com a vinya i poc poblada, fet que de tots modes es contradiu clarament amb les abundants troballes d’enterraments a la necròpolis que es troba vora l’actual poble de Ses Salines de molt ample espectre cronològic (M.Orfila). 

De la primera hipòtesi es deriva la possibilitat, a la vista la ceràmica trobada, que la data de fundació fora simultània a la de les altres dues ciutats romanes de Palma i Pollentia, i que no podria ser d’altra que alguna de les dues no localitzades citades per les fonts antigues de Guium o Tucis. Podria tractar-se ben bé de Guium que com consideren altres autors com Dolç, aquet topònim deriva de gew d’origen púnic, que significa dors (5), o Millás que el relaciona amb la paraula Vall, en referència a les característiques orogràfiques on es trobava la ciutat (6), que al mateix temps es correspondria clarament amb el vall on es troba la ciutat proposada. De fet la procedència púnica del vocable Guium, la coneguda adscripció a la tribu Quirina del personatge al que es refereix la única referència epigràfica de la ciutat (localitzada a Tarragona), i l’estreta relació d’aquesta tribu amb la illa d’Ebusus la qual va colonitzar, ens fa plantejar no pocs interrogants, i establir una estreta relació de la llarga història de la veïna illa de Na Guardis i la seva reiterada utilització com a factoria púnica, que va caure en l’oblit amb el motiu fundacional de la ciutat proposada. 

La segona possibilitat, que ja hem apuntat com a més remota, seria que es tractés d’una de les poques ciutats tardoromanes que l’imperi d’orient va fundar (Arce J.) i que per motius de la seva decadència progressiva no es desenvolupes definitivament. Hem dit remota ja que els materials localitzats i la cronologia de l’epigrafia coneguda i així ho contra diu, pel fet d’abarcar des de l’època del talaiòtic final fins a l’època tardoromana.

La primera hipòtesi podria entrar en certa contradicció amb el fet que aquestes dues ciutats (Guium i Tucis) segons les fonts clàssiques són llatines i no romanes, de fet la planta de la ciutat que aquí proposem s’ens presenta formalment com a colònia romana d’una àrea semblant a les 20 Ha (o menys) que es creu pogué tenir la de Pollentia. Així i tot el tipus de ceràmica localitzada ve a confirma aquesta datació. Per la qual cosa, no podem descartar, pels motius esgrimts anteriorment, la controvertida hipòtesi que tants d’autors han defensat històricament en considerar en aquest punt (i no en el Palmer actual) la situació de la colonia romana de Palmae citada a les fonts clàsiques. La qual cosa planteja la necessitat de revisar l’origen de les restes trobades sota Ciutat de Mallorca.

Es a dir ens trobaríem devant d’una ciutat de perímetre rectangular amb una de les seves diagonals orientada segons el nord solar, dividida o parcel·lada, amb un kardus i un decumanus que es creuen formant un altre recinte rectangular central (fòrum) del que resten parcialment visibles part d’un possible clavegueram parcialment enderrocat i la fonamentació (sobre dimensionada per un edifici agrari actual) d’algun dels seus edificis representatius o del vèrtex de creuament de dos dels seus carrers, un altre recinte rectangular (orientat 60º respecte a l’eix principal citat) a un vèrtex del rectangle major que rebé aigua directament d’una canalització, que seria tal volta agosarada, l’idea de considerar la possibilitat de que degué ser ideat inicialment com a unes termes, tal volta reconvertides en vila posteriorment, on es troba gran quantitat de ceràmica romana i posterior. I finalment un sistema hidràulic del que resten traces que ens donen idea de la complexitat de l’original. 

La segona possibilitat també vendria recolzada, a més de per l’argument citat anteriorment, per la dèbil connexió que es produeix cap a l’interior amb l’eix principal orientat segons el nord solar (de fet aquesta connexió es produeix indirectament per un desviament d’aquest eix), i per la clara i potent relació marítima que s’estableix amb el port de La Colònia de Sant Jordi, i la costa meridional a la platja d’Es Dofí en direcció a s’illot de Na Guardis gràcies a l’existència de dos itineraris paral·lels que es dirigeixen respectivament a aquets punts. D’aquesta manera la suposada ciutat quedaria abraçada per dues vies que arranquen d’un llarg desviament que es produeix al final de l’eix orientat segons el nord solar citat anteriorment (Figura 7), i que es dirigeix a l’actual poble de Ses Salines sense entrar-hi per l’actual carretera, si no per un parcel·lari que es troba més al sud i que va a parar a l’actual via que uneix Ses Salines amb La Colònia. Després del creuament parteix l’altra connexió que es dirigeix directament al que seria el centre (Fòrum) de l’esmentat recinte urbà, i travessant-lo continuaria tot recte fins gaire bé arribats a la costa a l’altre costat de la finca de Sa Vall.

L’altre tram que rodeja la ciutat coincideix amb l’actual carretera Ma6100 que discorre paral·lela a la canalització procedent des Camp Lledó en el seu primer tram, i es col·loca posteriorment també perfectament paral·lela a l’altre braç per dirigir-se tot recte gaire bé fins a l’entrada a La Colònia amb destinació a l’Illa dels Frares. D’aquesta illa s’apunta la seva relació amb la comunitat monàstica que es va instal·lar a l’arxipèlag de Cabrera, i que a pesar d’intentar estar aïllats, havien d’utilitzar els illots per a poder intercanviar productes. Aquesta seria una possible explicació del topònim de l’istme sobre la qual s’hi assenta l’actual port i que ens fa pensar que ja pogué existir sota ell un altre port de més reduïdes dimensions a l’època romana. 

Unint aquestes dues vies que abracen la presumible ciutat, es troben perfectament definides dues connexions, que duen una direcció coincident amb l’eix que forma 60º amb l’eix principal. Una d’elles s’ens presenta marcada per un marge de pedra en sec clarament rectilini orientat exactament amb aquesta precisa direcció, malgrat ha sigut eliminat l’accés rodat. L’altra connexió du aquesta mateixa orientació general però amb una certa sinuositat, i es superposa al camí existent avui dia que des de La Colònia va a les cases de la possessió dels March.

Figura 7. Connexions entre la ciutat, el litoral, i la via que arriba a Ses Salines procedent del desviament de l’eix principal.

Si anem errats amb aquets dos noms, i el nom força controvertit (7) de la ciutat fora Cinium en lloc de Guium o Tucis, podríem fer us de la inscripció d’una làpida localitzada a Tarraco.

Wernsdorf J. C. En la seva disquisició sobre l’antiguitat de les Balears quant es refereix a la ciutat de Cinium (que també l’anomena com a Cunici) esmentada per Plini diu: “…La lectura mateixa d’aquests noms es molt controvertida, ja que alguns llegeixen Latinorum ciuium etTuscus i altres Cinium etTuscis, que es la que també aprova Salmasius. No obstant, les millors edicions conserven la lectura que hem mantingut. Tal vegada Cunici procedeix del nom hispànic amb els quals eren denominats els conills.” 

Seguidament referint-se al que avui coneixem com a Ametist fill de Cneu Cavi Sever de la tribu “Quirina” que apareix en una làpida diu: “….”A Cneu Cavi Balearic, palmense i guiuntà, que exercí tots els càrrecs a les seves repúbliques”. D’aquesta manera, com que es diu en aquesta làpida que Cneu Cavi Ametist exercí tots els càrrecs públics a les seves ciutats, sembla que no es pot tractar d’altres ciutats que d’aquelles per les quals és anomenat “palmense” i “guiuntà”…..tal vegada sota una o altre denominació d’aquestes ciutats s’amaguen les que Plini figurava Guiunta, i d’aquest nom els copistes formaren Cinium i Tucis que duen alguns còdexs…”.

Sabem per altra banda de l’efecte devastador que tingueren els conills a les Balears en aquesta època, Estrabó, lib III, pag. 144 [3,2,6]: “Conten que una vegada els habitants de les Gimmèsies enviaren una ambaixada als romans perquè deien que eren foragitats per aquets animals, i no podien contenir-los a causa de la seva gran quantitat” i que Plini corrobora, lib. VIII, cap. 55 [nat. 8, 217]: “És cert que els balears demanaren al diví August ajut militar contra la proliferació d’aquets <conills>”. 

Tots sabem el que proliferen aquets animals avui dia a la zona de Sa Vall de Ses Salines, per tant caldria demanar-se si l’ambaixada que va anar a visitar a l’emperador representava als ciutadans d’aquesta ciutat. Però s’ha de dir que aquest argument es podria aplicar a molts d’altres llocs de l’illa i per tant pert consistència.

 Finalment és sabut que Parva Hannibalis (la petita illa d’Anníbal) és el nom que Plini el Vell dona a una illa situada vora Palmae urbis. Es cregué durant molt de temps que el naixament del general cartaginès Anníbal fou en aquesta illa coneguda amb el nom de Tiquadra (avui Illa Conillera), per un error de transcripció de “parva” per “patria” Hannibalis. Possibilitat que, al matreix temps, no es pot descartar taxativament des de el moment que porta el nom d’aquest famos personatge.

Així mateix Plini (8) cita que la distància entre Palmae urbis i Capraira és de 12.000 passes (A Majore XII. M. passum) en línia recta i que entre mig des de Palmae s’hi troben les Menàries, Tiaquadra i la petita d’Aníbal. Distancia que traduïda a milles romanes son 12 milles, ja que una milla son 1000 passes (9).

Recentment s’ha volgut identificar la citada Tiquadra amb Sa Porrassa, la qual es troba allunyada de Cabrera, sola i situada al terme municipal de Calvià. A més, la separen menys de mitja milla romana de la Balear Major, i en tot cas poc manco de 8 milles romanes de Ciutat de Mallorca. Amb aquesta interpretació les altres illes mencionades juntament a Cabrera (Tiquadra, les Menaries i parva Hanníbalis) desapareixen. Per tant aquesta interpretació no es pot considerar com a verídica perque no es correspon amb la realitat geogràfica de la situació de l’arxipèlag. 

Si fem la mateixa lectura de dita font clàsica segons traducció de Wernsdorf J. “a 12.000 passes (o 12 milles romanes) cap a alta mar des de la Balear Major es troba Capraria (l’únic lloc la costa de Mallorca que es troba a aquesta distància de Cabrera, es el Cap Salines) insidiosa pels naufragis, i en línea recta des de la ciutat de Palma (en realitat Palmae urbis) (altres tradueixen: i fronterer de la ciutat de Palma), a la Balear Major, les Menàries, i Tiquadra i la petita d’Hanníbal”. 

Considerant l’enclavament aquí proposat per la primera colonia romana citada Palmae Urbis (10), tot sembla encaixar a la perfecció, ja que com ens descriu Plini, primer la major de les mencionades illes (insidiosa naufragiis) es Capraria que efectivament el seu port es troba a 12,4 milles romanes (uns 18.356 m) des de la costa de la Balear Major, i a partir d’aquesta ciutat o colonia proposada en direcció a Cabrera es troben les Menaries (es a dir; Na Foradada, S’Illó, S’Illot Plà, Na Pobre i Na Plana) i seguidament Tiquadra (o Conillera) i la menor d’Annibal (Na Rodona on pogué neixer accidentalment Annibal quant la seva mare es dirigia de camí al temple que es creu va existir a Cabrera dedicat a la deesa Juno protectora de les dones prenyades (Dameto J.). Així crec que queda explicat el seguit d’errors d’interpretació que historicament ens ha destorbat la realitat al llarg de varis segles.

Per altra banda, de les paraules de Plini “Latinorum ciuium etTuscus” i vist que en altres casos es confon o substitueix la –V per la –U (com és el cas del mot utilitzat per referir-se a les viles romanes de “Villae” i “Uillae”),es podria plantejar la possibilitat que en realitat “ciuium” (notis que com adjectiu que es queda grafiat en minúscula en algunes transcripcions) (11) en realitat es refereix a “civium” o en general a la població llatina que de manera diseminada a rreu de tota l’illa ocupava les viles, mentre que en contra posició Tuscus (12) o Tucis s’havia de referir a la població llatina (o a saber si indígena) que ocupava dita ciutat. 

Resulta però, que també s’ha pogut localitzar en uns camps de conreu molt propers al poble de Sineu un jaciment que conté restes amfòriques d’època romana i sigillata molt trencada i dispersa. Es tracta d’un lloc que possiblement pogué rebre el nom de Formiguera en època catalana, ja que es localitza al lloc on alguns mapes antics la situen (13); es troba en línea i a mig camí entre el poble de Sineu i el de Santa Margalida. Aquest lloc vist en fotografia aèria presenta un contorn més enfosquit en forma de quadrat d’uns 120 m de costat amb les seves arestes arrodonides, i quedaria subministrat d’aigua per a dues antigues sèquies de les quals una es pot apreciar avui dia situada a la part més baixa, que permetria l’evacuació de les aigües residuals cap el Torrent de Montblanc, mentre que la situada a la part superior del recinte s’ha transformat en un camí d’accés al camp de conrreu un cop interrompuda la circulació de l’aigua potable que l’abastí. L’orientació d’un dels eixos d’aquest quadrat també és molt aproximada als 60º respecte a la direcció del nord solar. Es pot aventurar que sota aquets camps de conreu va existir o existeixen vestigis d’una petita població romana, pot ser ja d’època Bizantina, situada de camí entre la possible ciutat que hem descrit a aquest treball i la de Pollentia. Aquest jaciment es troba en un punt central respecte de la ciutat que proposem a Sa Vall, Palma i el Castell Capdepera (exactament i respectivament 34.756 m, 35.395 m, i 33.523) (14), tots ells punts propers a la costa.

Per confirmar la hipòtesi de treball exposada entorn a l’horta des Serralet, de la qual s’han extret les dades que la fonamenten, cal realitzar les cates pertinents, i en el seu cas, les excavacions que confirmarien l’existència d’un important jaciment arqueològic que ben segur donaria un gran impuls al coneixement científic, tant de la metodologia que s’utilitzava per a l’urbanització d’aquest tipus de ciutats, com la metodologia utilitzada per a l’ordenament territorial de l’Illa. 

Bibliografia. 

  • ALBERCH I FUGUERAS, Ramon; VIÑAS I PARRAMON, Joan: “Jafre”, Quaderns de la Revista de Girona, 83 (1999 ), pàgines 10 – 11.
  • ARRAYÁS Morales, Isaías. 2002. Tesis doctoral: El territorium de Tarraco. Les Fonts arqueològiques. B.4.588-2003/84-688-1008-8.
  • ARRIBAS Palau A., La romanització de les Illes Balears. Lliço inauguraldel curs 1983-84, Universitat de les Illes Balears. 1983.
  • BAUÇA Roig H., PONÇ Fullana A., Una Fortificació romana a Ses Salines, Ajuntament de Ses Salines. 1987.
  • FONT Jaume, A. Johann Christian Wernsdorf (1723-1797). Disquisició sobre les antiguitats de les Balears. 1760. Miquel Font Editor. 2007
  • FORTEZA, Miguel. Las carreteras de Baleares. Ministeri d’obres públiques, 1958
  • GARCIA Riaza, E. SÁNCHEZ León Mª.L., Roma i la municipalización de las Baleares, Universitat de les Illes Balears, Col·lecció 2000 i UIB, 2. 2000.
  • GRIMALT, Francesc. Els Camins de Calvià, Context i evolució de les vies preturístiques. Premi Rei en Jaume d’investigació. Col·lecció investigació. Patrimoni. Ajuntament de Calvià. 200.
  • PALOL P., Les Illes Balears en temps cristians fins els àrabs. Institut Menorquí d’Estudis. 1984.
  • PICORNELL C., SEGUÍ J.Mª, GINARD, A., 700 anys de cartografia de les illes Balears, Ajuntament de Palma. 1986.
  • PUJADES R: J., Les Cartes Portolanes: La representació medieval d una mar solcada, Lunwerg Editors, 2008.
  • ULRIX, Florent, “Recherchessur la méthode de traçage des routes romaines, a: Latomus 22 (1963), S. 157–180.
  • VITRUBI Polió, M. Los diez libros de Arquitectura. Trad. J.L. Oliver Domingo. 1997. Madrid. Alianza Editorial.

Sistema d’implantació agrària als agers llatins

Antoni J. Borràs

Partint del reconeixement de les traces principals (sovint de caràcter fòssil) pertanyents a l’època clàssica tractada s’han pogut observar xarxes hidràuliques, viàries, agràries (centuriacions i parcel·laris relacionats), portuàries a tot el territori mallorquí. Totes sota un mateix model geomètric interpretatiu (bibliogràficament constatat, Ulritx Florent, Decramer L.R.) contrastat amb mesures i orientacions específiques emprades a l’època (utilització del nord solar Moranta, Ll. o el seu derivat est-oest), que ens permetin tenir la certesa que es poden identificar cronològicament sota un mateix patró territorial quan queden relacionades consecutivai invariablement dins d’un mateix grup homogeni de direccions. Tot basat en el suport del darrer inventari(, i el més recent,) de(ls) jaciments de Mallorca (Aramburu-Zabala) que s’ha fet servir com a base de partida, així com el treball de camp imprescindible per descartar apreciacions invàlides en l’àmbit de la cartografia (fotogràfica i planimètrica) consultada.

Un cop realitzada aquesta feina àrdua i meticulosa de reconeixement (amb un treball de camp de validació i revisió per descartar coincidències fortuïtes i anacròniques) s’ha passat al nivell següent: establir un esquema genèric que resolgui la geometria de l’ordenament territorial de l’època, així com altres dades de distàncies avui encara no resoltes; és el cas, per exemple, fins ara inexplicat, pel qual els romans empraven dues mesures tan similars com ara els 20 actus (1420,8 m) i/o la milla romana de 1478,5 m (una diferència de només 57,7 m). Aquesta diferència queda resolta pel mètode que feien servir els romans per a la centuriació del territori; interposant un eix a 4º (eix d’incardinació) respecte a un altre eix principal (Ep) sobre el qual es marcaven les milles romanes (Borràs, A), figura 1.

Figura 1. Eix principal en vermell, en negre l’eix d’incardinació que formen entre si un angle de 4,023º (o ratio 12/1). A partir de la intersecció dels dos agafem la mesura d’una milla romana sobre l’eix principal i situem a cada extrem les dues traces orientades segons el nord solar (magenta formant 60º amb l’eix principal en el cas de Mallorca). Agafant la distància de la projecció ortogonal sobre l’eix principal del punt d’intersecció de la segona traça orientada al nord amb l’eix d’incardinació, obtenim la mesura exacta dels 20 actus romans.

Mètode que s’ha pogut contrastar i aplicar en altres zones del sòl rural italià, cosa que alhora atorga solidesa al reconeixement que s’ha realitzat prèviament sobre el territori mallorquí.

A tall de conclusió

S’ha pogut constatar, efectivament, que les dues ciutats principals de Pollentia i Palma es van situar en una distància molt aproximada de 1.440 actus, amb només uns 22 m d’error sobre gairebé els 51.200 m de distància que les separen en una de les direccions principals detectades (eix principal que formava 60º respecte del nord solar). Així, per tant, les dues colònies romanes queden integrades sota el mateix esquema (l’orientació de la trama urbana de les quals, igual que la d’alguns pobles relacionats, es deriva també d’aquesta xarxa), figura 7. De fet, s’han pogut localitzar les traces fossilitzades del que podria ser una tercera colònia de fundació romana (tal vegada una de les dues llatines esmentades a les fonts clàssiques de Guium o Tucis), a partir de l’esquema proposat (Borràs A.). El mètode, però, també permet detectar estructures menys espectaculars sovint molt deteriorades, tot i que no per aquest motiu menys interessants; els dipòsits reguladors, i els recintes de protecció de les vil·les romanes, així com la presència de fortificacions i vil·les romanes encara sense inventariar o datades correctament. De tota manera, les dades recollides per tot el territori mallorquí (també en alguna zona d’Itàlia), en ser fòssils atès el grau elevat d’antropització que pateixen els territoris illencs, caracteritzats per superpoblació i manca de terrenys cultivables (tret de Formentera, que com s’esmenta en aquest estudi ha estat despoblada o poc poblada al llarg de tota la seva història, motiu pel qual va ser seleccionada per confrontar i validar les dades obtingudes a Mallorca), són difícilment demostrables per separat o materialment, però en el moment que s’integren en el model proposat passen a ser reveladores i inequívoques.

Figura 7. Càlcul de l’error comès en situar Palma, respecte de Pollentia, sobre la perpendicular de l’eix principal proposat. On cada actus es correspon a 35,52 m. Es pot observar com el decumanus de Palma queda inclinat 60º respecte a l’eix principal i, per tant, també del decumanus de Pollentia.

L’estudi que ens ocupa, atesa la importància per aclarir la metodologia emprada per colonitzar nous territoris en una època ja tan distant en el temps, i que s’ha pogut constatar que es compleix en territoris continentals colonitzats o ocupats pels romans, esdevé una eina, o més aviat una disciplina recuperada, indispensable per entendre i projectar l’ordenació present i futura de tots els territoris que van quedar sota el domini de l’Imperi romà, de manera conscient i coherent. 

Disciplina que permetrà tenir prou elements per evitar, amb noves intervencions sobre el territori heretat, la destrucció, com més va, més voraç del seu traçat. Així com per preveure els indrets on es localitzen alguns jaciments no inventariats, i practicar el que anomeno «arqueologia activa-preventiva», evitant localitzar casualment i sovint traumàticament els jaciments arqueològics.

Bibliografia

 

  • ALBERCH I FUGUERAS, Ramon; VIÑAS I PARRAMON, Joan. «Jafre». Quaderns de la Revista de Girona. Girona, 83, 1999, pàg. 10-11.

  • ARRAYÁS MORALES, Isaías. Elterritorium de Tarraco. [Tesi doctoral] Les Fonts Arqueològiques, 2002. B.4.588-2003/84-688-1008-8.
  • ARRIBAS PALAU, A. La romanització de les Illes Balears. [Lliçó inaugural del curs 1983-84] Universitat de les Illes Balears. 1983.
  • ASHMORE, W.; KNAPP, A.B. (eds) Archaeologies of Landscape. Contemporary Perspectives. Oxford: Blackwell Publishers, 1999.
  • BARKER, G.; LLOYD, J. Roman Landscapes. Archaeological Survey in the Mediterranean Region. Archaeological Monographs of the British School at Rome, 2, 1991.
  • BARKER, G. Ed. A Mediterranean Valley. Landscape Archaeology and Annales History in the Biferno Valley. Londres: Leicester University Press, 1995.
  • BERNARDI, M. Archaeologia del Paesaggio. Florència: All’Insegna di Giglio, 1992.
  • BAUÇA ROIG, H.; PONÇ FULLANA, A. Una fortificació romana a Ses Salines. Ajuntament de Ses Salines, 1987.
  • BORRÀS SEGUÍ, Antoni. «Formentera a l’època romana». Lluc. Palma, 856, 2007, pàg. 39-45.
  • BORRÀS SEGUÍ, Antoni. «Es veritablement romà el pont de Pollença?». Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. BSAL, 63, 2007, pàg 349-368.
  • BORRÀS SEGUÍ, Antoni. «El camí de Sa Bomba, romà o medieval?». Revista Estudis Baleàrics, 90/91, febrer -setembre del 2008, pàg. 165-180.
  • BORRÀS SEGUÍ, Antoni. «La romanització de la vall d’Alaró». Revista Estudis Baleàrics, 90/91, febrer – setembre del 2008, pàg. 89-98.
  • BORRÀS SEGUÍ, Antoni. «Xarxa viària de la zona de Santa Maria del Camí en època clàssica». xxi Jornada d’Antroponímia i Toponímia, 2008.
  • BORRÀS SEGUÍ, Antoni.  «D’una Quarterada a l’alçada de Jaume I». Jornades Locals de Santa Maria del Camí, 2008.
  • BORRÀS SEGUÍ, Antoni. «Pedra en sec pel terra». v Trobada de Pedra Seca. Palma, 2009.
  • BORRÀS SEGUÍ, Antoni. «Petjades romanes al territori de Mallorca. El camí de Palma a Pollentia». (pàg. 101-111) A: BASSA, R.; LATORRE, F. (coord.) xxii Jornada d’Antroponímia i Toponímia. Palma: Universitat de les Illes Balears (Jornades, 12), 2010. ISBN 978-84-8384-137-2.
  • BORRÀS SEGUÍ, Antoni. «Identificació de les traces d’una possible colònia romana a Mallorca». Revista de l’Institut d’Estudis Baleàrics , 96-97, octubre 2009 – febrer 2010, pàg. 167-178.
  • CERDÀ Damià. «Homenatge a Damià Cerdà». Bolletíde la Fundació «Rotger-Villalonga». Cala Murtra, 14, octubre del 1993.
  • FARRINGTON B. Ciencia y filosofía en la antigüedad. Ed. Ariel.
  • FERRÀ i MARTORELL, Miquel. La primavera romana del cardenal Despuig. Palma: Miquel Font, 1994.
  • FERRÀ i MARTORELL, Miquel. La Mallorca Romana, passa a passa. Palma: Miquel Font, 2006.
  • FORTEZA, Miguel. Las carreteras de Baleares. Ministeri d’Obres Públiques, 1958.
  • GAFFNEY, V.; ZORAN, S.; WATSON, H. «Moving from Catchements to Cognition: Tentative Steps Toward a Larger Archaeological Context for GIS». A: ALDENDERFER, M.; MASCHNER, H.D.G. (ed.) Anthropology, Space and Geographic Information Systems. Nova York i Oxford: Oxford University Press (Spatial Information Series), 1996, pàg. 132-154.
  • GARCIA RIAZA, E.; SÁNCHEZ LEÓN Ma. L. Roma y la municipalización de las Baleares. Palma: Universitat de les Illes Balears (Col·lecció 2000 i UIB), 2, 2000.
  • GUITART, J.; PALET, J.; PREVOSTI, M. Territoris antics a la Mediterrània i a la Cossetània oriental. Actes del Simposi Internacional d’Arqueologia del Baix Penedès. El Vendrell, del 8 al 10 de Novembre de 2001. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 2003.
  • GRIMALT, Francesc. Els Camins de Calvià, context i evolució de les vies preturístiques. Premi Rei en Jaume d’Investigació. Ajuntament de Calvià (col·lecció Investigació, Patrimoni).
  • PALOL P. Les Illes Balears en temps cristians fins als àrabs. Institut Menorquí d’Estudis, 1984.
  • PALLADI, A. Los cuatro libros de arquitectura. Madrid: Akal, 1988.
  • PIRANESI, G.B. De la magnificencia y arquitectura de los romanos y otros escritos. Madrid: Editorial Akal, 1998.
  • PUJADES, J. Les Cartes Portolanes: la representació medieval d’una mar solcada. Lunwerg Editors, 2008.
  • ROSSELLÓ VERGER, Vicenç M.  «La persistencia del catastro romano en El Migjorn de Mallorca». A: ROSSELLÓ VERGER, Vicenç M. Estudios sobre centuriaciones romanas en España. 1974, pàg. 137-155. 
  • STODDART, S. (ed.) Landscapes from Antiquity. Oxford: Antiquity/Oxbow, 2000.
  • TILLEY, C. A Phenomenology of Landscape: Places, Paths and Monuments. Oxford: Berg, 1994.
  • ULRIX, Florent, «Recherches sur la méthode de traçage des routes romaines». A: LATOMUS, 22, 1963, S. 157–180.
  • VITRUBI POLIÓ, M. Los diez libros d’arquitectura. [Trad. J.L. Oliver Domingo] Madrid: Alianza Editorial, 1997.
  • WITCHER, R. «Roman Roads: phenomenological perspectives on roads in the landscape». A: FORCEY, C.; HAWTHORNE, J; WITCHER, R. (eds.) TRAC 97. Proceedings of the Seventh Annual Theoretical Roman Achaeology Conference. Nottingham 1997. Oxford: Oxbow Books, 1998, pàg. 60-70.

Pedra en sec pel terra.

El títol d’aquesta comunicació podria ser interpretat com una alerta desesperada contra la destrucció del nostre patrimoni construït en sec, i de fet així es. Però en aquesta ocasió, vull referir-me al patrimoni de pedra en sec per fer paviments, i concretament paviments per a calçades, així com dels marges que les delimiten (1).

Sovint quant intentem datar aquests tipus d’estructures, ens trobem davant d’un escull infranquejable. Analitzant el seu aspecte material ens podem fer una idea de la seva antiguitat, però difícilment podem aventurar una data, i ni tan sols una època en que foren construïts, ja que al llarg de mil·lennis s’ha utilitzat una tècnica constructiva que ha sofert petites variacions. La manca d’un criteri homogeni i coherent, ha provocat la disparitat d’opinions al respecte del seu origen i data de construcció, considerant datacions de no més de quatre segles pels paviments més antics.

En aquest article intentarem provar que avui dia disposem d’una eina extraordinària, per poder datar alguns paviments de viari realitzats amb el sistema de pedra en sec que formen part del nostre patrimoni construït, sovint oblidat. Aquesta eina esdevé una condició necessària, però no suficient, per datar definitivament una estructura, que en tot cas ens indicarà, i anticiparà, la seva possible antiguitat.

Al poble de Binissalem l’eix EP es superposa, perfectament al camí del raiguer al llarg d’uns 1.700 m, i es poden apreciar un seguit traces paral·leles, fossilitzades en camins o carrers actuals, que aquí ens interessen especialment, i que es succeeixen a distàncies clarament reconeixedores sobre l’esquema d’Ulrix. Es tracta de quatre vies paral·leles; el propi EP o Camí del Raiguer, el camí conegut pels majors del poble com a Principal d’Alaró, el carrer de la Rectoria ja conformant la trama urbana del poble, i el tram de la carretera de Palma a Alcúdia al seu pas pel poble, que es troben separades entre elles uns 639.33 m de mitjana. Distància calculada a partir de la tercera part dels 1.919 m que separen perpendicularment les dues vies dels extrems, es a dir la del Camí del raiguer i la carretera Palma-Alcúdia.

Si agafem per tant dues parts, ens dona una distància de 1.266,66 m, distància molt semblant a la que obtenim de calcular l’altura de la mediatriu 1280,4 m d’un triangle equilàter que té per costat una milla romana (Figura 7). Per tant ens trobem davant d’una altra coincidència (13,73 m de diferència) força aproximada a l’esquema d’Ulrix i a les mesures romanes conegudes. En aquest esquema l’antic carrer Struch (orientat seguint la direcció del nord solar) que ha estructurat històricament el poble de Binissalem conformaria un d’aquests divertículums a 60º respecte a l’EP (9).

Figura 7. Esquema que representa geomètricament i segons la xarxa proposada per Ulrix, la situació teòrica dels carrers, carreteres i camins citats a Binissalem. Els triangles equilàters (en blau ) tenen una milla romana de costat

Un altre camí (Figura 8) empedrat del terme de Binissalem, d’aspecte semblant als descrits anteriorment de Sa Bomba i Son Seguí, es dirigeix a Banyols des de Can Cabrit. Aquest camí (10) es va desviant lleugerament cap al nord respecte de la direcció inicial traçada a 60º respecte del Camí del Raiguer.

Figura 8. Camí empedrat a base de lloses posades de pla. Es pot apreciar una espina central o faixa longitudinal formada per lloses més grans probablement col·locades de cantell. També es poden apreciar unes faixes transversals a distàncies regulars.

Aquest camí, encara que molt ben conservat, actualment roman en el més absolut oblit, i no es pot apreciar en tota la seva magnitud, ja que està envaït per la vegetació i potser també pels murs laterals de pedra en sec que té a banda i banda.

Un altre camí d’aquest tipus d’empedrat, avui dia desaparegut, és el que conformava el Camí del Palmer a Llucmajor, del qual tan sols resta una fotografia (Figura 9) extreta de l’arxiu Colominas a la Història de Llucmajor, Bartomeu Obrador, Vol I, Làmina 40, amb al peu de foto que diu: “Un tramo del llamado Camí des Palmer, proximo a Cala Pí, una de las rutas más antiguas del término.” (11)

Figura 9 Arxiu Colominas.

Ja per finalitzar, en l’anàlisi del traçat de la carretera de Manacor, s’ha pogut observar que es produeix un fet semblant al descrit en el cas de Binissalem i els quatre camins paral·lels que l’atravessen. Si agafem els trams més llargs i rectes d’aquesta carretera, podem apreciar que aquests queden arrenglerats sota d’una mena de pentagrama (amb 7 línies en aquest cas), sobre el que la carretera va botant (12) d’una línia a l’altre per tal de esquivar els principals esculls naturals, i poder seguir una direcció general en direcció a l’oest solar.

Mesurant la distància que separen cada una de les línies del pentagrama, podem anotar que disten una mitjana d’uns 613 m, cosa que suposaria un error d’uns 27,2 m (13) respecte de la meitat de l’altura d’un triangle equilàter d’una milla romana de costat (640,2 m).

A 30º respecte d’aquesta direcció general (est-oest solar) de tot el traçat de la carretera de Manacor, es troben els camins Vell d’Algaida i de Porreres, així com també a 30º es troba el primer tram de la carretera Ma3131 en direcció a Sant Joan, que finalment s’arrenglera a un dels trams paral·lels més llargs sobre l’actual Ma3220.

Conclusions.

Els camins empedrats existents en èpoques remotes (14), segurament foren molts més dels coneguts avui dia per mitjà de les fonts escrites. I no necessàriament, tots els seus coetanis disposaven de l’última capa de lloses. Aquest fet ampliaria molt l’abast del present estudi, ja que a Mallorca resten molts de camins realitzats amb successives capes de còdols sense enllosar, dels quals caldria destriar entre els que foren traçats en època romana conformant una xarxa geomètricament regular i primigènia, o posteriors, utilitzant tècniques semblants.

Els pocs camins empedrats que resten avui dia, s’integren a l’esquema geomètric proposat per F. Ulritx, no tan sols en les seves orientacions, sinò també, alguns d’ells, traçats des de distàncies exactes preses en milles romanes, fet que els atorga un doble grau de coincidència. Si a aquest fet, afegim que sovint aquests camins, quant de sobte sofreixen una o varies desviacions, aquestes tornen a encaixar reiteradament en les direccions de l’esquema geomètric, així ens trobem davant d’un triple grau de coincidència, i en aquest cas, podríem garantir que aquests camins encara que avui dia hagin estat refets o rehabilitats al llarg del temps foren traçat pels romans.

Molts d’aquests camins sense enllosar, però que romanen integrats sota l’esquema geomètric hexagonal en els seus diversos canvis d’orientació de manera consecutiva, generalment, per no dir invariablement, es corresponen amb antics camins, avui transformats en carreteres o camins rurals. Es el cas dels ja citats Camí vell d’Algaida, Camí vell de Porreres, i també de la Carretera de S’aranjasa (a 60º respecte al EP), el Camí de Son Marrano (pot ser el camí rural més llarg i recte de Mallorca d’uns 12 Km i traçat perpendicularment a l’EP) (15), i el Camí del Palmer de Llucmajor, o tants d’altres que resultaria un llistat molt llarg i extens per desenvolupar aquí, en una ponència tan curta.

Molts dels camins empedrats citats al llarg d’aquest treball tenen una factura molt semblant, en tant al material i disposició de les peces i el seu acabat, que fan presumible foren coetanis, i per tant traçats sota un mateix patró territorial.

Per acabar, vull reclamar a les institucions públiques la protecció immediata dels camins esmentats, i la seva posada en servei com a punts d’interès paisatgístic i patrimonial.

Finalment voldria recordar, aquí, les paraules d’una meticulosa descripció de la Mallorca de principis de segle XX, realitzada per l’escriptora escocesa Stuart Boyd M. a la seva obra: “Les Illes Venturoses”, sobre dos camins que possiblement foren enllosats; una es refereix al camí del Port de Pollença (pag.176): “El camí era un vestigi de l’ocupació romana (16): una esplèndida via ampla i plana que, amb l’excepció d’una corba en sortir del poble, s’estenia en línia recta cap a la mar blava….”, i l’altre al camí a Porto Cristo (pag.240-241): “La carretera cap a la costa, encara que poc empinada i força recta, era sorprenentment incòmoda de conduir-hi. El Camí era ple d’adobs mal fets amb aquelles pedrotes gruixudes que s’utilitzen per arreglar les carreteres. Sotregavem aquí i allà, mentre remuntavem una pujada (Es Coll Vell (17)) i arribàvem a veure un trosset de la mar blava,….”

“No permetem que les Illes deixin de ser venturoses …..”

Bibliografia.

– Adam, J.P. 1996 La construcción romana. Materiales y técnicas. Leon: Editorial de los Oficios (1989)..

– Aguilar, Immaculada. Transporte y territorio de la Comunidad Valenciana.

– Arasa F.- Rosselló Verger, V. “Les vies romanes del territori valencià”

– Arrayás Morales, Isaías 2002. Tesis doctoral: El territorium de Tarraco. Les Fonts arqueològiques. B.4.588-2003/84-688-1008-8.

– Choisy, A. El arte de construir en Roma. Trad. de M. Manzano-Monis. 1999. MadridCEHOPU-Instituto Juan Herrera.

– Gonzalez Tascon, I. 2002. La ingenieria civil romana. Artifex. La ingenieria romana en España. Catàleg de l’exposició Madrid.

– Grimalt, Francesc. 2001. Els Camins de Calvià, Context i evolució de les vies preturístiques. Premi Rei en Jaume d’investigació. Col·lecció investigació. Patrimoni. Ajuntament de Calvià.

– Herodot. Los nueve libros de la historria. Traducció de P. Bartolomé Pou. 1989. Madrid: biblioteca EDAF

– Lostal Pros, J. 1992. Los milarios de la provincia tarraconense. Institut Fernando el Católico. 

– MALAVE OSUNA, B. (2000). Legislación urbanística en la Roma Imperial. A propósito de una Constitución de Zenon. Universitat de Màlaga. 

– Paladio, A. 1988. Los cuatro libros de arquitectura. Madrid Akal. 

– PIRANESI, G.B. (1998). De la magnificencia y arquitectura de los romanos y otros escritos. Madrid. Editorial Akal . 

Sanchís Deusa, C. 1993. Els Ponts valencians antics/ Carme Sanchis Deusa. Generalitat Valenciana, Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transport,.

 

– Stuart Boyd M. (1911), “Les Illes Venturoses”, Institut d’Estudis Baleàrics, Edicions Documenta 2008, (pag.176, i 240-241)

 

– ULRIX, Florent, “Recherches sur la méthode de traçage des routes romaines”, a: Latomus 22 (1963), S. 157–180.

 

– VEGA ABELAIRA, T. (2001). “La participación del ejercito romano en la construcción de la red viaria”. Larouco 3.

 

– VITRUVIO, M. Los diez libros de Arquitectura. Trad. J.L. Oliver Domingo. 1997. Madrid. Alianza Editorial.

 

– Zucca, Raimundo. Insulae Baliares. Le isole Baleari sotto il dominio romano. Roma, carrocci editore, 1998

 

“Els orígens tardo-romans dels parcel·laris d’alguns pobles de Mallorca: la trama urbana de Porreres i d’altres relacionats”.

                                                                                                                                                                                     Antoni Borràs Seguí. (Abril 2011)

Breu descripció introductòria del tema a tractar:

La història dona grans viratges. Com ja es conegut l’agricultura tingué un pes molt important en el desenvolupament científic i tècnic del passat, que resta fossilitzat en els sòls que al seu dia foren motor de l’economia clàssica. Pot ser la situació de l’economia actual significa un preàmbul d’un nou viratge que qui sap si posarà altre cop el paisatge agrari en el punt de mira del nou desenvolupament sostenible al que irremeiablement ens veiem abocats, si volem mantenir saludable el nostre ecosistema “La Terra”.

Es tracta de dur a terme un estudi del traçat urbanístic de Porreres (Figura 1), per tal de posar en evidència que aquest respon a un antic i sofisticat parcel·lari mesurat en actus (mesura, que s’ha pogut provar deriva de la milla romana, i fou utilitzada pels conqueridors per centuriar els camps del territoris annexionats a l’imperi) possiblement ja d’època tardo-romana.

Figura 1. Vista aèria de Porreres en la qual es pot observar una disposició convergent dels principals carrers que conformen la trama urbana.


Figura 2. Geometria del parcel·lari de Porreres inscrita dintre d’un bastidor amb forma d’esquadra de 88 Actus d’altura.

Figura 3. Detall geomètric de la imatge anterior.

Així com també del seu entorn, que es desenvolupà i relacionà amb els diferents jaciments i algunes possessions conegudes del municipi. D’aquesta manera es pot establir una estructura que els ordenà i que ha perdurat fins els postres dies sense cap tipus de reconeixement conscient, resultant de l’evolució d’una rigorosa geometria utilitzada en època clàssica (F. Ulrix) per tal de dur a terme l’ordenament dels territoris conquerits, explotats i administrats per l’imperi romà.

D’aquests parcel·laris s’han localitzat altres existents avui dia a Mallorca i altres llocs continentals, que encara que no abunden i no sempre mantenen el seu us agrari, son perfectament comparables amb el que originà la trama urbana del poble.

Així, els orígens del municipi del citat poble podria gaudir de tenir un passat llunyà, i el que es més important, el municipi podria ajustar el seu planejament per tal de conservar dites estructures i divulgar-les per l’interès turístic que es pot derivar, que de confirmar-se, resultarien mil·lenàries.

Aquestes estructures parcel·laries, en principi denoten un us extraordinàriament programat del sol agrari, de tal manera que possiblement serviren de calendari per a la optima gestió de les plantacions, malgrat aquest fet es difícilment demostrable amb els coneixements actuals. Per la qual cosa el present treball podria ser ampliat posteriorment per altres estudiosos del mon de la enginyeria agrònoma, i treure’n conclusions derivades d’ell.

Aquests coneixements van avançant a mesura que es realitzen treballs semblants en altres indrets (de l’illa i fora d’ella) com es el cas dels treball semblants que s’han realitzat (per mi mateix) pels municipis de Santa Mª del Camí i Alaró, que tot i no gaudir aquests d’estructures semblants a les que conformen l’estructura urbana del poble en qüestió, els seus nuclis també es desenvoluparen sobre altre parcel·lari (en aquest cas ortogonal) d’època prèvia a la tractada. D’aquí la importància que els diferents municipis implicats realitzin un esforç per tal d’afavorir i finançar el desenvolupament d’aquests tipus d’estudis que repercuteixen directament sobre la bona gestió del seu territori i patrimoni.

D’aquests parcel·laris ortogonals, amb tota seguretat anteriors als que aquí tractem, també s’han localitzat en altres municipis com es el cas de Campos (possiblement al Ravellar), i que segurament han perdurar durant llarg temps amb el seu us agrari.

Com s’ha apuntat anteriorment la bona gestió de dit patrimoni, en fins de preservació i explotació turística, pot reportar al municipi, uns beneficis d’abast incalculable, així com la satisfacció dels seus ciutadans de valorar-ho i al mateix temps ajudar a conservar-ho i gaudir-ho de manera culta.

Introducció a la Comunicació

En la present comunicació, intentaré posar de manifest alguns símbols fossilitzats sobre el territori de Mallorca.

Els investigadors sovint prescindim d’una informació valuosa:  les empremtes fossilitzades de l’activitat humana sobre el territori, que han estat ignorades.

En el decurs d’aquestes observacions m’he topat amb un seguit de parcel·laris urbans que lluny de ser ortogonals, son generats a partir de traces convergents en un punt, formant feixos entrecreuats.

Es el cas de les trames urbanes de dos dels nostres municipis mallorquins; el cas que ens ocuparà avui de Porreres (Figura 1), i el de Sant Llorenç des Cardassar (Figura 4).

Figura 4. Trama urbana de Sant Llorenç des Cardassar on es pot apreciar una certa convergència del seu viari principal.

Figura 5. Geometria del parcel·lari de Sat Llorenç des cardassar inscrit dintre d’un bastidor amb forma d’esquadra de 58 Actus d’altura.

Figura 6. Detall geomètric de la imatge anterior.

Comparació dels models anteriorment descrits amb el parcel·lari agrari de Son Cota també a Porreres.

Figura 7. Estructura parcel·lari de Son Cota en la qual es pot observar una disposició convergent dels principals eixos.

Figura 8. Geometria del parcel·lari de Son Cota (Porreres) inscrit dintre d’un bastidor amb forma d’esquadra de 292 Actus de catets.

Figura 9. Detall geomètric de la imatge anterior.

Conclusions

Cal fer un esforç multidisciplinar per tal de trobar el vertader sentit i cronologia d’aquestes estructures parcel·làries.

En l’estat de la qüestió encara és aventurat dir que ens trobem front d’un sistema parcel·lari d’època tardo-romana.

Aquestes estructures parcel·làries, denoten un ús extraordinàriament programat del sòl agrari.

Possiblement pogueren servir de calendari per optimitzar la gestió de les plantacions, malgrat aquest fet es difícilment demostrable amb els coneixements actuals.

Els resultats obtinguts fins el moment, animen a aprofundir en el tema i en la localització d’altres parcel·laris semblants tant a l’illa com al continent.

Convido a altres investigadors d’altres branques del coneixement, especialment aquelles provinents de l’agronomia, a participar i aprofundir en la seva investigació.


Bibliografia

– Alberto Prieto, José Uroz, José Miguel Noguera, Filippo Coarelli, La organización territorial del nordeste de la Hispania Citerior(2008)

– A L Frothingham, The Roman Territorial Arches, American Journal of Archaeology (1915)

– Antoni Borràs Seguí, Es veritablement romà el Pont de Pollença? Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana Revista destudis històrics (2007)

– Ariño, J M Gurt, J M Palet , El pasado presente: arqueología de los paisajes en la Hispania romana (2004)

– Ariño, J M Gurt, A Lanuza, J M Palet El estudio de los catastros rurales: una interpretación estratigráfica del paisaje (1994)

– Catherine Delano Smith, Graham Shipley, John Salmon, Where was the “wilderness”, roman times? (1996)

– Carolina Riba I Gabarró, Obra de pedra seca a la mercè de l’economia (1997)

– Daniel J Gargola, C F Konrad, The ritual of centuriation(2004)

– David Gallardo, L’organització hidràulica en la història del paisatge (2004)

– Dinu Adamesteanu, Le suddivisioni di terra nel Metapontino (1973)

– Edina Regoli, Centuriazione e condizionamenti ambientali (1983)

– Enrique Ariño, Josep Maria Gurt Esparraguera, Josep Maria Palet Martínez, Gérard Chouquer, Réalités archéologiques et restitution théorique des parcellaires: anlayse du problème sur quelques exemples hispaniques (1996)

– Enrique Ariño Gil, Centuriaciones romanas en el valle medio del Ebro: Provincia de la Rioja (1986)

– Esther Rodrigo I Requena, Josep Guitart I Duran, L’evolució del poblament i de l’organització de l’Ager de Iesso de l’època Ibèrica a l’antiguitat tardana. Estudi de l’ocupació i estructuració del territori (2005)

– Ettore Lepore, Moses I Finley, Problemi dell’organizzazione della chora coloniale (1973)

– G Chouquer, Structures agraires en Italie centro-méridionale: cadastres et paysages ruraux (1987)

– Gérard Chouquer, Les formes des paysages. 2. Archéologie des parcellaires. Actes du colloque d’Orléans (mars 1996)

– Gérard Chouquer, François Favory, Les paysages de l’Antiquité. Terres et cadastres de l’Occident romain (IVe s. avant J.-C./IIIe s. après J.-C.) (1991)

– Georges Vallet, Urbanisation et organisation de la chora coloniale grecque en Grande Grèce et en Sicile (1983)

– Helena Kirchner, Espais irrigats andalusins a la Serra de Tramuntana de Mallorca i la seva vinculació amb el poblament, Afers fulls de recerca i pensament (1994)

– Isaac Moreno Gallo, Vías romanas. Ingeniería y técnica constructiva (2006)

– Isaías Arrayás Morales, Morfología histórica del territorio de Tarraco (ss.III-I a.C.) (2006)

– Jaime Coll Conesa, Lourdes Mazaira Cabana-Verdes, Salvadora Riutort Mir, Evolución del hábitat durante la Prehistoria y la Antigüedad en el término municipal de Alcudia (Mallorca) (1984)

– Javier Aramburu-Zabala, La evolución del paisaje en Mallorca del Bronce antiguo a la romanización, Arqueología Espacial (1998)

– J B Campbell, Shaping the rural environment: surveyors in ancient Rome, Journal Of Roman Studies(1996)

– J M Macias, J A Remolà, , X Dupré, Topografía y evolución urbana (2004)

– Jean Pierre Adam, Groma et chorobate. Exercices de topographie antique (1982)

– J M Gurt I Esparraguera, J Buxeda I Garrigós, J Cardell I Perelló, Aplicación informática al estudio del territorio en época antigua: Centuriaciones Romanas, Complutum (1991)

– John Bradford, Ancient landscapes. Studies, field archaeology (1957)

– Joan Sanmartí, Joan Santacana Mestre, Maria Carme Belarte Franco, David Asensio I Vilaró, Paisatges ibèrics: Tipus d’assentaments i formes d’ocupació del territori a la costa central de Catalunya durant el període ibèric ple , Saguntum Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia(1998)

– José Uroz Sáez, Antonio M Poveda Navarro, José Uroz, José Miguel Noguera, Filippo Coarelli, Modelos romanos de integración territorial en el sur de Hispania Citerior (2008)

– José Uroz, José Miguel Noguera, Filippo Coarelli, Iberia e Italia: modelos romanos de integración territorial (2008)

– Josep Maria Palet, A Bouet, FL Verdin, Estructuras agrarias en el territorio de Tarraco (Tarragona): organización y dinámica del paisaje en época romana (2005)

– L Capogrossi, La terra in Roma antica. Forme di propietá e rapporti producttivi, I (età arcaica)(1981)

– L Decramer, R Hilton, A Plas, Centuriations et orientation solaire. Les bornes gromatiques de Tunisie (2001)

– Lorenzo Quilici, Stefania Quilici Gigli, Università Di Bologna, Introduzione alla topografia antica (2004)

– Lorenzo Abad Casal, La reorganización del territorio. Los paisajes de la romanización (2003)

– M Fulford, D Miles, Town and country in Roman Britain – A parasitical relationship? (1982)

– María Ruiz Del Árbol Moro La arqueología de los espacios cultivados. Terrazas y explotación agraria romana en un área de montaña: Ls sierra de Francia (Salamanca) (2005)

– Mar Zamora Merchán, Ignacio Grau Mira, Visibilidad y SIG en arqueología: mucho más que ceros y unos (2006)

– M ª J López Medina, Ciudad y territorio en el sudeste peninsular durante la época romana (2004)

– Martin Millett, John Rich, Andrew Wallace-Hadrill, Roman towns and their territories: an archaeological perspective (1991)

– Max Guy, Gérard Chouquer, Géometrie des parcellaires réguliers: le problème des dimensions (1996)

– Michael Jonathan Taunton Lewis, Surveying Instruments of Greece and Rome (2001)

– Mireille Corbier, John Rich, Andrew Wallace-Hadrill, City, territory and taxation (1991)

– Onofre Rullan Salamanca, La construcció territorial de Mallorca (2002)

– Onofre Rullan, Una aproximació a la geografia històrica de Mallorca, Treballs de la Societat Catalana de Geografia (2004)

– P López Paz, La ciudad romana ideal (1994)

– Roland Martin, Moses I Finley , Rapports entre les structures urbaines et les modes de division et d’exploitation du territoire (1973)

– R González Villaescusa Las formas de los paisajes mediterráneos (2002)

– Rosa Plana Mallart, Julio Mangas Manjarrés, Jaime Alvar Ezquerra, La chora de Emporión (1998)

Anuncis
  • Els trackbacks estan tancats
  • Comentaris (0)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: