Nuclis rurals
En aquesta plana definirem com s’organitzava la part rustica i la urbana d’una vila romana, i al mateix temps com aquestes s’organitzaven entre elles.
Un aspecte fonamental en el sistema d’organització dels nuclis rurals romans, es la xarxa hidràulica, la qual organitzada amb una elevada eficiència, i sota d’un esquema geomètric rigorós (Figura 3), totes les viles que pertanyien a un mateix marc jurídic d’explotació i fiscalització. Tal volta els coneguts com a Vectigals que segons ens indiquen els tractats del agrimensors d’època tardana, eren estructures agràries que es situaven a la perifèria de les
zones centuriades, on aquestes, degut a la t
opografia del terreny, no podien arribar a desenvolupar-se.
Figura 1. En blau conduccions d’aigua, en vermell perímetre inicial de 120 m ampliat posteriorment fins a 220 m (en negre). En magenta, recinte rectangular que forma el pati posterior o Peristylium, el qual es va reduint segons les necessitats de les dimensions de l’habitatge (aspes en negre) i superposició de crugies transversals successives. A la part posterior, el dipòsit regulador dividit amb les seves tres arques.
A partir del segle I aC es van iniciar canvis més profunds al nostre territori. En paral•lel a la fundació de les principals ciutats romanes de Palma Pollentia Guium i Tuscis (les dues primeres de dret romà i les darreres de dret llatí), i a l’arribada de colons romans, es va iniciar l’aculturació de les poblacions indígenes, s’abandonaren alguns dels grans poblats talaiòtics, encara que en perduraren molts d’altres, i es van difondre les vil•les com a forma d’organització de l’espai rural. Les vil•les romanes eren uns edificis situats al camp i, a la vegada, el centre d’unes grans explotacions agrícoles, on treballaven grups nombrosos d’esclaus; es dedicaven, preferentment, al conreu de cereals, però també a l’olivera i a la vinya. La producció es destinava principalment al consum interior, encara que també per la seva exportació, per la qual cosa també eren molt importants les bòbiles, que s’encarregaven de la fabricació de recipients per transportar els productes. Una altra part de la producció agrícola, juntament amb la ramaderia, la recol•lecció de productes al bosc, la cacera, la pesca, així com diverses activitats artesanals, servia per a la vida quotidiana dels resident a les vil•les.
Les ciutats, a més de ser el centre de la vida política i social durant l’Imperi romà, eren el marc a partir del qual s’organitzava el món rural. Cada ciutat tenia un territori propi en el qual es diferenciava l’ager, que al mateix temps es dividia en espai agrari o saltus, i silva o el bosc destinat a pastures i reservoris de llenya. L’espai destinat a l’agricultura, organitzat en vil•les rurals, estava perfectament ordenat d’acord amb els eixos viaris que partien de la colònia. És, precisament, en els sectors de la plana i del litoral, on es concentren la majoria de jaciments romans així com els topònims llatins derivats de «villae». Contràriament, als sectors de muntanya, les vil•les no eren tan presents, en la mesura que aquests espais jugaven el rol de reserva de recursos complementaris a l’economia agrària de la plana.
Les vil•les romanes, com a centres d’explotació agrària conduïts pels nobles hispanoromans, van funcionar fins a finals del segle V dC, moment a partir del qual els bàrbars van començar a arribar de manera violenta i van provocar-ne l’abandó.
Las villas romanas se encontraron rodeadas por un cerramiento que formaba un recinto en forma de triangulo equilátero, como base de la red de base hexagonal que utilizaron los clásicos para organizar los territorios. En la imagen superior pueden observar uno de ellos, y de como eran ampliados sucesivamente a partir del menor y más frecuente de unos 120 m. de lado donde se median múltiples de millas romanas, con el objetivo de obtener Actus (medida característica del mundo agrario y urbanístico romano) en su mediatriz. La red hidráulica en azul indica como el agua al salir del deposito regulador y depurador vitruviano formado por tres arcas paralelas que por decantación de residuos sucesiva finalmente salía potabilizada por el vértice opuesto del que entraba. El agua se dirigía al recinto triangular equilátero entrando por uno de sus vértices, y salía por su lado opuesto a este mismo vértice. El punto de intersección entre esta acequia de agua depurada con la acequia de agua sin depurar, se situaba la parte urbana de las villas.
A la figura següent poden observar la posició d
el dipòsit regulador dividit longitudinal ment en tres compartiments.
- Alguns dels quals perfectament reconeixibles, com el que es troba en el perdi de Son Fortesa del municipi d’Alaró, del qual encara es veuen íntegres les tres Arques (anomenades per Vitruvi) longitudinals i les testeres dels arcs de mig punt que potser cobriren separadament cada compartiment. Les dimensions d’aquests dipòsits eren, segons la quantitat d’aigua disponible derivada dels sistemes captadors, més grans en el cas de sistemes captadors escassos o terrenys àrids.
- El topònim actual de cisterna, emprat encara avui per la gent gran, no només per designar els dipòsits on es recollia i es recull l’aigua de la teulada de les cases per al consum d’aigua potable, sinó també per definir el recipient de sortida de l’aigua dels aljubs, possiblement derivat dels mots llatins cis- i -terna que signifiquen «a l’altre costat» i «de les tres arques vitruvianes», respectivament, per on sortia l’aigua ja potabilitzada per decantació successiva.
Figura 2. Dipòsit regulador al predi de Son Fortesa d’Alaró de base rectangular de 23 x 32 m (de ratio o proporció arel de 2), on encara avui es poden veure els tres compartiments vitruvians.
Figura 3. Exemple detectat al municipi de Santa Maria del Camí, on es pot contemplar un rectangle central original ampliat simètricament i longitudinalment pels extrems. La diagonal orientada nord-oest/sud-est coincideix amb el pendent màxim de la vall. Els jaciments se situen als vèrtexs (el del Cabàs, Son Credo, el nucli que originà el poble de Santa Maria. Vora dels vèrtexs es troba can Moragues i l’església paleocristiana de cals Frares, i al centre on s’entrecreuen les diagonals el jaciment de Son Llaüt. Resten per confirmar altres recintes rectangulars com ara Son Crespí (amb un recinte triangular que es pot reconèixer perfectament, tot i que sense restes de ceràmica), mentre que els jaciments previsibles delcom Son Torrellla, el Torrent Fals, Santa Eugènia i can Miquelot són més controvertits i és més difícil de demostrar-los.
romanmallorca 